Què vol dir defensar Europa?
Després de l'atac rus a Ucraïna, el govern eslovè es va afanyar a proclamar que estava disposat a acollir milers de refugiats ucraïnesos. Com a ciutadà eslovè, me’n vaig sentir orgullós però també avergonyit.
La veritat és que, quan l'Afganistan va caure en mans dels talibans ara fa sis mesos, aquest mateix govern es va negar a acollir refugiats afganesos, adduint que s’havien de quedar al seu país i lluitar. I fa un parell de mesos, quan milers de refugiats –la major part kurds iraquians– intentaven entrar a Polònia des de Bielorússia, el govern eslovè, amb l’argument que Europa estava sent víctima d’un atac, va oferir ajuda militar per col·laborar en les infames maniobres de Varsòvia per rebutjar-los.
En aquesta regió han aparegut dos tipus de refugiats. Un tuit del govern eslovè del 25 de febrer explicava aquesta distinció: “Els refugiats d'Ucraïna provenen d'un entorn que, des del punt de vista cultural, religiós i històric, és totalment diferent del món d’on procedeixen els refugiats de l'Afganistan”. El tuit, que va rebre fortes crítiques, de seguida es va esborrar, però ja s’havia posat al descobert una veritat obscena: Europa s'ha de defensar del que no és Europa.
Aquesta actitud serà catastròfica per al Vell Continent en l’actual competència mundial per la influència geopolítica. Els nostres mitjans de comunicació i les elits presenten aquesta lluita com un conflicte entre una esfera occidental “liberal” i una esfera “eurasiàtica” russa, amb la qual cosa deixen de banda un grup molt més gran de països –a l’Amèrica Llatina, el Pròxim Orient, Àfrica i el Sud-est Asiàtic– que ens observen atentament.
Ni tan sols la Xina està disposada a arrenglerar-se clarament al costat de Rússia, però té els seus propis plans. En un missatge transmès al líder nord-coreà, Kim Jong-un, l’endemà mateix de la invasió d’Ucraïna, el president xinès, Xi Jinping, afirmava que Pequín està disposat a esforçar-se per promoure les relacions d'amistat i cooperació entre la Xina i Corea del Nord “d’acord amb les noves circumstàncies”. Es tem que la Xina aprofiti les “noves circumstàncies” per “alliberar” Taiwan.
El que ara ens hauria de preocupar és el fet que la radicalització que veiem –sobretot en el cas del president rus, Vladímir Putin– no és només retòrica. Molts membres de l'esquerra liberal, convençuts que totes dues parts sabien que no es podien permetre una guerra total, es pensaven que Putin anava de farol quan va reunir les tropes a les fronteres d'Ucraïna. Fins i tot quan el president rus va definir el govern de l’ucraïnès Volodímir Zelenski com una “colla de drogoaddictes i neonazis”, la majoria s’esperava que Rússia només ocuparia les dues “repúbliques populars” secessionistes, controlades pels separatistes russos amb el suport del Kremlin o que, com a molt, estendria l’ocupació a tota la regió del Donbass, a l'est d'Ucraïna.
I ara gent que es diu d’esquerres (jo no en diria així) culpa Occident del fet que el president dels Estats Units, Joe Biden, tingués raó sobre les intencions de Putin. L'argument és prou conegut: l'OTAN anava encerclant a poc a poc Rússia, fomentava les revolucions de colors als països veïns i feia cas omís dels temors raonables d'un país que havia sigut atacat per Occident al segle passat.
És cert que en tot això hi ha una part de veritat. Però dir només això equival a justificar Hitler i donar la culpa de tot a l’injust Tractat de Versalles. Pitjor encara: equival a admetre que les grans potències tenen dret a unes esferes d'influència, a les quals tots els altres països s'han de sotmetre en nom de l'estabilitat mundial. Putin dona per fet que les relacions internacionals són una competició entre les grans potències, i això es reflecteix en la seva reiterada afirmació que no li quedava més remei que intervenir militarment a Ucraïna.
¿És veritat, això? ¿De debò que el problema és el feixisme ucraïnès? Aquesta pregunta ens l’hem de fer més aviat sobre la Rússia de Putin. El seu referent intel·lectual és Ivan Ilín, les obres del qual s’estan tornant a imprimir i es distribueixen entre els apparàtxiks i els reclutes. Expulsat de la Unió Soviètica a principis dels anys vint, Ilín propugnava una versió russa del feixisme: l'estat com a comunitat orgànica dirigida per un monarca paternal, en la qual la llibertat consisteix en saber quin és el teu lloc. Per a Ilín (i per a Putin), l’objectiu de votar és expressar el suport col·lectiu al líder, no legitimar-lo ni elegir-lo.
Aleksandr Dugin, el filòsof de la cort de Putin, segueix de prop els passos d'Ilín, afegint-hi, però, una pinzellada postmoderna de relativisme historicista:
“Les suposades veritats són sempre una qüestió de creença. Creiem en el que fem, creiem en el que diem. I aquesta és l'única manera de definir la veritat. Així doncs, nosaltres tenim la nostra veritat específica russa i vosaltres l’heu d'acceptar. Si els Estats Units no volen començar una guerra, heu de reconèixer que els Estats Units ja no són l’únic amo. I davant de la situació a Síria i Ucraïna, Rússia diu: «No, vosaltres ja no maneu». La qüestió és qui governa el món. En realitat, només ho podrà decidir una guerra”.
Però ¿i la gent de Síria i Ucraïna? ¿També poden triar la seva veritat o són només un camp de batalla per als potencials governants del món?
Aquesta idea que cada “estil de vida” té la seva pròpia veritat és el que li permet a Putin guanyar-se les simpaties dels populistes de dretes, com l'expresident dels Estats Units Donald Trump, que ha elogiat la invasió d'Ucraïna com l'acte d'un “geni”. I el sentiment és mutu: quan Putin parla de “desnazificar” Ucraïna, hem de recordar que ha donat suport al Front Nacional de Marine Le Pen a França, a la Lliga de Matteo Salvini a Itàlia i a altres moviments neofeixistes ara existents.
La “veritat russa” només és un mite que va bé per justificar la visió imperial de Putin, i per contrarestar-lo el que Europa ha de fer és construir ponts amb els països en desenvolupament i emergents, molts dels quals tenen una llarga llista de greuges justificats contra la colonització i l'explotació occidentals. No n'hi ha prou amb “defensar Europa”. La veritable missió és persuadir altres països que Occident els pot oferir millors alternatives que Rússia o la Xina. I l'única manera d'aconseguir-ho és canviar-nos a nosaltres mateixos i arrencar d’arrel i sense contemplacions el neocolonialisme, fins i tot quan es presenta sota l’aparença d’ajuda humanitària.
¿Estem disposats a demostrar que, quan defensem Europa, lluitem per la llibertat a tot arreu? La vergonyosa negativa a dispensar un tracte igualitari a tots els refugiats envia un missatge molt diferent al món.
Copyright Project Syndicate