Hi ha un creixent sentiment entre la ciutadania que la democràcia està en crisi. Els populismes es presenten a si mateixos com a dreceres polítiques que permeten millorar l’eficàcia de les nostres societats, les quals, d’acord amb aquest sentiment, pateixen la “inutilitat” de la democràcia, de la nosa que representa la seva litúrgia.
El capitalisme democràtic, l’ordre mundial i el medi ambient comparteixen un atribut: són fràgils. L’ordre mundial –amb les guerres d’Ucraïna i Gaza, els milers de morts al Mediterrani i el medi ambient amb un escalfament d’1,5 ºC el 2023– no necessita cap explicació: està en perill. El capitalisme democràtic, també. El 57% de la producció mundial s’ha fet en estats democràtics en els quals viu el 16% de la població. Aquest desequilibri entre riquesa i població és part del problema. El sud no accepta moltes de les polítiques del nord.
Per tenir cura de les minories hem oblidat la gran majoria de la població treballadora, amb ingressos baixos, que ha patit amb especial duresa la globalització; s’ha perdut ocupació, i els salaris han baixat per competir amb els productes de països amb mà d’obra barata. Això ha impulsat el conservadorisme –“tornar al passat”– i l’autoritarisme –“que manin els que abans manaven quan les coses anaven bé”–. Make America great again.
L’autoritarisme busca la confrontació. És per això que la resposta ha de ser la flexibilitat sense cedir en l’important. La confrontació ha de ser l’últim ressort. Entendre els avantatges aparents de l’autoritarisme és fàcil; entendre els de la democràcia, difícil. S’ha d’actuar amb intel·ligència; avui les modes i tendències dominants són les que són. L’autoritarisme torna, no per por com als anys trenta, sinó per una autoafirmació tan gratuïta com impostada. Trump transmet que és millor que els altres i s’ho creu. Els seus seguidors, també. Els errors evidents dels seus quatre anys de mandat no han servit d’experiència… De cap experiència.
Els electors són més tribals que racionals. La gent vota per empatia i per antipatia, poc per racionalitat o per qüestions concretes. El 1797, en el seu discurs de comiat, George Washington va advertir que un dels dos bàndols enfrontats, demòcrates i republicans, intentaria acaparar el poder amb l’ajut d’un líder carismàtic, i que això podria fer que el compromís de la ciutadania amb les regles d’una república democràtica es diluís i l’autoritarisme s’imposés. Llavors no va passar, però el perill hi és: Trump.
Això porta a la teoria que el sufragi universal s’hauria de restringir als ciutadans més informats i cultes. Tornaríem a la idea platoniana que només haurien de votar els savis: la república dels filòsofs.
Per no caure en el foc, caiem a les brases. Karl Popper va recordar que en les idees de Plató hi ha l’origen de l’autoritarisme. A la pràctica és impossible posar una barrera d’acceptació general que permeti a uns votar i ho impedeixi als altres. I si això és impracticable, l’exercici suprem de la democràcia, votar, esdevindria un conflicte i no un dret universal.
Com va dir Churchill: “S’han intentat moltes formes de govern en aquest món de pecat i aflicció. Ningú pretén que la democràcia sigui perfecta i omniscient. De fet, s’ha dit que la democràcia és la pitjor forma de govern amb l’excepció de totes les altres que a voltes s’han intentat”.
Jason Brennan, escèptic amb la democràcia, reconeix que “la democràcia està positivament correlacionada amb una sèrie de beneficis importants i això no pot ser una mera casualitat, sinó que hi ha d’haver una causalitat”. Els millors llocs del món per viure són democràcies. Si a aquells europeus i americans enlluernats per l’eficàcia xinesa els preguntessin on voldrien viure, pocs dirien a la Xina.
La raó principal és el retiment de comptes, que redueix la corrupció i permet la crítica. El 2019, dels 20 estats menys corruptes del món, 18 eren democràcies. Els EUA ocupaven el lloc 24; la Xina, el 81, i la Rússia de Putin, el 144.
La diferència entre una democràcia i una autocràcia resideix en la possibilitat de canviar el govern si resulta corrupte, tirànic o simplement ineficaç. Martin Wolf, analista econòmic del Financial Times, afirma que no hi ha alternativa creïble a la combinació de la democràcia liberal i el capitalisme de mercat perquè ambdós es necessiten mútuament.
L’autoritarisme, com a contrapartida de la democràcia, té dues formes. En l’autoritarisme demagògic s’erosiona la democràcia des de dins i el governant abusa de la seva autoritat. Com ara Putin i Erdogan. En l’autoritarisme burocràtic, els mandarins controlen el poder, el blinden. Per exemple, el Partit Comunista Xinès. L’origen d’aquests dos autoritarismes és divers, però el resultat és idèntic: la manca de llibertat. La solució és coneguda: el sistema ha d’obligar a repartir el poder entre autoritats independents. Millor tres que dos (Montesquieu).
La democràcia és una construcció permanent. Mai s’hi arriba del tot. És una situació de trànsit amb un principi inqüestionable: el respecte de les regles de l’estat de dret i l’adaptació permanent d’aquestes als canvis socials. S’han de fer explícits els seus avantatges perquè es percebi l’interès de respectar-los.
