Defensar l’amnistia és defensar els drets humans
La defensa a ultrança dels drets humans és al bell mig del projecte independentista. No valdria la pena construir una República que no els abanderi i eixampli, però encara amb més motiu perquè vivim en un estat que els qüestiona i els lesiona constantment. Des d’aquesta convicció, a bastament compartida en la societat catalana, el gruix de l’independentisme impulsa l’amnistia com a única solució viable per a una resolució pacífica, legítima i duradora del conflicte polític amb l’estat espanyol. Sorprenentment o no, forces que es reclamen progressistes i sobiranistes, aquí i allà, no gosen sumar-se a aquesta evidència, fins i tot a risc de girar l’esquena als ciutadans que els han votat.
Actors de govern rebutgen ara mateix l’amnistia per –diuen– inconstitucional, però la doctrina jurídica espanyola ha admès que té cabuda en el seu propi marc constitucional (STC 63/1986 i STC 147/1986), i que el legislador –és a dir, ells mateixos– té la potestat d'articular-la i desenvolupar-la. Mentrestant, sostenen en veu baixa que cal explorar altres vies per desjudicialitzar el conflicte. Volen que els arbres de l’indult o la reforma del Codi Penal no ens deixin veure el bosc, immens, de la repressió política sistemàtica contra el moviment independentista.
¿És necessària una reforma del Codi Penal a l’estat espanyol? Sí, necessària i urgent. Ho hem dit els independentistes sempre i cada dia més veus s’hi sumen: des del Consell dels Drets Humans de Nacions Unides al Consell d’Europa, passant per la justícia europea. L’estat espanyol té un problema de vulneració de drets, ho sabem i ho patim. I tot i que el nostre objectiu polític no és reformar l’Estat, en la defensa dels drets humans es pot comptar amb nosaltres. Els valors que defensa l’independentisme són universals i sempre sumarem per empènyer, arreu, una agenda democratitzadora.
Però en el context actual aquest gradualisme penal no és una solució acceptable. És posar un pedaç que millori la vida d’una dotzena de persones (excloent centenars de represaliats, actuals i futurs) a canvi de passar per alt que existeix una causa general en contra de l’independentisme. Presos i exiliats són la conseqüència; la causa és que són perseguits per haver exercit la llibertat d’expressió, la llibertat ideològica i els drets de manifestació pacífica i de representació política, entre d’altres. L'amnistia és una oportunitat, potser l’única, de restablir de manera efectiva tots aquests drets.
Modificar el Codi Penal no resol el problema sinó que l’eternitza si no va acompanyat d’un compromís explícit d’acabar amb l’ús sistemàtic de la repressió contra tota la dissidència i de la valentia política suficient per portar-lo a terme. Un compromís que avui no existeix i deixa la sort de les persones represaliades en mans d’un sistema judicial espanyol polititzat, esbiaixat i arbitrari.
El nostre posicionament és ideològic, sí, però també vivencial. Hem après de la manera més íntima com funciona i fins on pot arribar la repressió. Coneixem la repressió, l’hem assumit, entès, debatut i estudiat. No la volem per a ningú: per a cap altre independentista ni per a cap altre demòcrata. Si l’independentisme ha crescut ha estat de la mà de múltiples lluites compartides que han posat de manifest l’impuls democratitzador d’aquest moviment. I això és tan indiscutible com que l’independentisme ha destapat la pitjor cara d’un estat repressor que no dubta en utilitzar tots els seus recursos contra la dissidència. Els drets humans estan en disputa. I per això defensem l’amnistia.
Deia el president Companys: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. La causa de Catalunya és, avui, la causa més universal de totes: la defensa dels drets humans. Seria del tot incomprensible que tots els progressistes, els sobiranistes i els demòcrates no se sumessin a aquesta iniciativa.
