En defensa pròpia: la reforma del reglament
La proposta de reforma del reglament sol·licitada per la mesa del Parlament als serveis jurídics ha suscitat, en les darreres setmanes, un aspre debat entre els grups parlamentaris sobre les finalitats i conseqüències que se’n podien derivar. En aquest debat també s’ha argumentat que la proposta dels serveis jurídics era de caràcter polític alhora que es criticava “la seva iniciativa”.
Com un dels autors del document de proposta de reforma, voldria contribuir a aquest debat públic amb unes dades.
La proposta tenia com objectiu principal presentar un document als grups parlamentaris amb suggeriments de reforma d’articles que, en el treball jurídic quotidià, haguessin presentat dificultats d’interpretació o aplicació, a parer dels serveis jurídics. Així mateix, també s’han suggerit propostes per tal de llevar errors tècnico-lingüístics; o per adequar a l’ordenament jurídic certs articles, que es consideraven desfasats o incomplets, a partir del desenvolupament normatiu o a partir de la interpretació jurisprudencial, i, finalment, també s’han suggerit nous desenvolupaments reglamentaris arran de l’experiència de situacions excepcionals com la pandèmia del covid-19. El document conté un total de 180 pàgines i 84 propostes de reforma d’articles, que recollien propostes de reforma del reglament d’altres legislatures elaborades pels serveis jurídics, com és el cas, precisament, de l’article 25.4.
El tema més controvertit de la reforma ha estat, sens dubte, la proposta de suprimir l’article 25.4 del reglament. Aquest article disposa que en els casos en què l’acusació sigui per delictes vinculats a la corrupció, la mesa del Parlament, una vegada sigui ferm l’acte d’obertura del judici oral i en tingui coneixement, ha d’acordar la suspensió dels drets i deures parlamentaris de manera immediata.
El debat que s’ha suscitat planteja, al meu parer, entre d’altres, un tema d’interès: quina és la diferència entre l’actuació d’un funcionari públic que pretén exercir una funció d’interpretació de normes jurídiques, de conformitat amb una sèrie de principis que el vinculen, entre ells el d’objectivitat; i un funcionari públic que actuï com un servidor ideològic dels poders polítics establerts.
La forma de valorar si la proposta de reforma del reglament és un document jurídic o polític s’evidencia per la seva metodologia. Si l’argumentació i l’enfocament són tècnico-jurídics, el document és incontestablement jurídic. En la proposta no es fan consideracions de caràcter polític, sinó merament jurídiques.
El dret, com a mera tècnica per a la solució de conflictes socials, hauria de fonamentar-se en uns coneixements, i aquests, per definició, són desinteressats. La veritat no té per què coincidir amb el que interessa.
El dret presenta, però, unes particularitats, que també es podrien considerar com a límits d’un pretès saber, i que, en tot cas, el diferencien dels sabers propis de les ciències naturals. Així, el dret com a tècnica de resolució de conflictes socials es projecta sobre la societat i les conductes humanes, la qual cosa li atorga un alt grau de complexitat. A més a més, tots els intèrprets, judicials o no, no poden apartar de si mateixos els seus valors i objectius, fins i tot, potser inconscientment.
El límit d’aquestes interpretacions vindria determinat, al meu parer, per les finalitats de les regles i principis interpretats. Si l’argumentació va més enllà de l’interès general, formalment establert i interpretat pels òrgans judicials competents, estaríem en el pla de la política jurídica, és a dir, la interpretació correspondria més a una pretensió política que jurídica.
En el cas de la proposta relativa a l’article 25.4 del reglament, la seva supressió es fonamenta en el fet que no té precedents en altres reglaments parlamentaris i que pot afectar els principis constitucionals de presumpció d’innocència i de seguretat jurídica, i al dret fonamental de participació política, tal com han estat interpretats pel Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu de Drets Humans. A més a més, aquest article atorga a un òrgan d’organització dels treballs parlamentaris, com és la mesa, la facultat desorbitada de suspensió dels drets de participació política de diputats sense prèvia sentència judicial.
Finalment, cal tenir present, com a context, que la seva incorporació en el reglament prové d’una reforma de l’any 2017, que es va fer sense una anàlisi i valoració jurídica prèvia. El seu origen rau en una esmena del grup parlamentari de la CUP -que inicialment va ser votada en contra en el tràmit de comissió per la majoria de grups- i que es va aprovar fruit d’una transacció en el ple, sense cap possibilitat d’estudi jurídic previ.
En conseqüència, des d’una perspectiva jurídica, la proposta de suprimir l’article 25.4 del reglament del Parlament es fonamenta en consideracions de caràcter tècnic que pretenen vetllar pels drets de tots els diputats, és a dir, per consideracions d’interès general.
L’oportunitat o no de la reforma, en el context polític actual, és una valoració que desbordaria l’anàlisi jurídica.