Defensa de la política
El descrèdit envolta la política. Mal vista per gairebé tothom, la gent s'ha avesat a la crítica contra els que s'hi dediquen, de dretes o d'esquerres, sobiranistes o unionistes. No importa gaire si un és honrat com la majoria, o corrupte com la minoria, competent en el govern o incompetent, format culturalment o analfabet funcional. Tant se val, perquè ser polítics ja els col·loca no sota sospita de delicte, sinó que els condemna directament, sense ni tan sols dret a judici i presumpció d'innocència. I tothom s'hi veu amb cor.
El descrèdit de la política és, al nostre país, superior al d'altres amb una llarga història democràtica. Sortint d'una dictadura, l'esperança era tan gran que ho volíem tot i tot no ho hem obtingut i això ha provocat frustració personal i col·lectiva. És injust que els casos de polítics corruptes siguin presentats no com el que són, l'excepció, i no com el que no són, la regla. És cert que hi ha hagut errors, que el fossat amb la ciutadania és profund, que el sistema està rovellat i que caldrà fer molts, molts canvis de fons i de formes per tornar a recuperar la complicitat i la credibilitat: llistes obertes, transparència financera, compliment de promeses electorals, humilitat... Però fóra suïcida desacreditar, per norma i amb tota impunitat, la política, com si res. Què ens quedaria, llavors?
Els sous i els pretesos privilegis econòmics són alguns dels dards habituals. Curiosament, els sous de polítics i funcionaris són els únics que són públics i plenament fiscalitzables. No menteixen i són transparents, els aproven la Generalitat, el Parlament, els ajuntaments, les diputacions, els consells comarcals i les Corts espanyoles.
No hi ha, doncs, sous amagats, ni contractes blindats, ni pagues vitalícies. En canvi, què en sabem del que cobren estrelles mediàtiques, tertulians famosos, esportistes d'elit, alts executius d'empreses, articulistes d'anomenada, assessors o consultors?
La vida política, sobretot municipal, no té la remuneració adequada. Va ser el Govern anterior a aquest el que va establir una compensació econòmica, modesta però regular, per als alcaldes dels municipis petits que, fins llavors, no en tenien cap i no volien carregar al migrat pressupost municipal una retribució per la seva dedicació.
La política costa moltes hores, energies i, per als partits petits, també diners, i roba temps a la pròpia vida familiar i personal. I això gairebé mai no es té en compte.
Pel camí d'ara, la política acabarà sent una dedicació de consideració marginal. Si tots els polítics, siguin del partit que sigui, són els únics que tenen la culpa de tot, qui romanços voldrà fer política? Doncs gent mediocre que, a l'empresa privada, no hi duraria ni 24 hores; friquis amb prou vots per obtenir un escó, amb una idea potent o original, però sense cap projecte sòlid darrere; càrrecs orgànics que han fet carrera com a funcionaris de sigla i han arribat tan amunt, i el seu partit tan avall, que finalment s'hi han colat per les escletxes de la representació interna i les arts de l'aparell; i, finalment, gent amb recursos econòmics que s'ho prenguin com un divertiment o que creguin que, a la política, es podran fer la barba d'or.
Algú em comentava que, en proposar a certes persones d'alt nivell, nom i prestigi, la seva incorporació a responsabilitats institucionals, aquestes van comparar el sou que tenien i el que tindrien en el càrrec i ho van tenir clar. Preferien la feina actual, ben vistos, respectats i amb sensació d'intocables, en comptes de passar a ser un ninot més de la fira, on el primer que passa s'atreveix a llançar-te una pilota, haver de sentir-se esbocinat a les tertúlies, criticat al carrer, blanc permanent de rumors i mentides, sempre qüestionat als articles o cartes al director, amb desqualificacions demagògiques i sense fonament ni contrast. L'elecció va ser ben fàcil, doncs.
Pobra política i pobre país si, entre tots, polítics, periodistes i la resta de ciutadans, no li tornem la dignitat perduda!
