En defensa de l’impost de successions

Acostumats com estem a una política dominada cada vegada més per la insolència del regat curt i la batalleta intranscendent, crec que cal agrair quan els debats de fons fan acte de presència, encara que siga de manera efímera i amb arguments no sempre prou elaborats. És el que ha passat aquests dies amb l’impost de successions. L’acord per reformar-lo ha provocat una certa reacció, i el debat -que va apareixent i desapareixent de l’agenda de manera cíclica des de fa anys-, ha tornat a eixir a la superfície.

El cas de l’impost de successions és força particular, perquè tot i que es basa en un principi molt acceptat -el de la igualtat d’oportunitats-, és un impost molt impopular. És un impost molt odiat en països molt diversos, i entre sectors socials que en són, de fet, beneficiaris nets. Els qui en defensem la necessitat cal que ens prenguem seriosament aquesta realitat, per tractar de trobar els mecanismes que el facen políticament robust i viable.

Probablement, la principal raó de la impopularitat de l’impost és la percepció que entra en contradicció amb el principi de solidaritat intrafamiliar. L’impost de successions posa en contradicció dos valors àmpliament compartits, la igualtat d’oportunitats i la família com a nucli de solidaritat, i el resultat no sempre és favorable al primer.

Tot i això, sembla inevitable que el debat comence a girar cap als impostos sobre la riquesa. En les darreres dècades s’ha produït un procés molt fort de concentració de la riquesa, que és una de les principals fonts de desigualtat. Si les desigualtats de renda han anat creixent, la desigualtat de riquesa és encara molt més extrema. Per tant, caldrà afrontar la carpeta dels impostos sobre el patrimoni. I entre els impostos al capital, un de ben raonable és el de successions, ja que grava la recepció de patrimoni, que és una de les principals fonts de desigualtat.

En tot cas, els arguments contraris a l’impost de successions no sempre tenen el rigor desitjable. Per exemple, un argument que es repeteix molt és el de la doble imposició. Se’ns diu, una vegada i una altra, que aquest impost grava de nou un patrimoni que ja ha pagat els seus impostos durant la vida de qui els ha acumulat. És un argument una mica estrany, i sorprèn que tingui tant d’èxit, perquè de fet es podria dir el mateix de molts altres impostos. El que es taxa no són els diners sinó els conceptes, en aquest cas el fet de rebre’ls. I, de fet, el donant i el receptor són persones diferents, i per tant en cap cas es pot parlar de doble imposició.

També hem sentit a dir que aquest impost comporta una descapitalització i que va en contra de l’anomenada “cultura de l’estalvi”. Amb les quantitats que cal pagar és complicat esperar que tingue un gran impacte, però ja sabem que tots els impostos generen potencialment canvis en el comportament dels individus. En el cas de successions, els efectes són més aviat petits i, en tot cas, poden ser positius, ja que té una exempció gairebé total per al patrimoni empresarial. Per tant, pot afavorir la inversió productiva per sobre d’activitats especulatives, com l’acumulació de patrimoni immobiliari, per exemple.

Un altre argument que es repeteix sovint és que aquest impost perjudica les classes mitjanes. D’entrada, amb els mínims exempts, bonificacions i deduccions que té difícilment es pot parlar de “classes mitjanes”, tret que se’n tingui un concepte molt esbiaixat. Tot pot ser, esclar: ho vam comprovar en el darrer debat sobre l’IRPF, quan alguns destacats opinadors ens intentaven convèncer que un salari de 90.000 euros era de classe mitjana, i que 6.000 euros al mes era de classe mitjana apurada [sic].

Però en el fons el que assenyalen és que els patrimonis més grans utilitzen mecanismes d’evasió i elusió fiscal per estalviar-se’l. Aquest sí que és un argument important, perquè afecta la justícia distributiva de l’impost. Ara bé, no és un argument en contra de la idea de gravar l’herència, sinó per repensar el disseny de l’impost. Potser cal revisar el tractament fiscal de societats patrimonials i altres fórmules similars, que són les que utilitzen els grans patrimonis per esquivar la seva quota de solidaritat amb la resta de la societat. O potser caldria replantejar l’impost i taxar la recepció d’herències i regals com a renda, a la seva taxa marginal corresponent. És un canvi de plantejament que podria desactivar algunes de les reticències i distorsions que provoca aquest impost, i que podria resultar eficaç, com han suggerit alguns investigadors, grups i institucions diverses.