Trump ha sotmès Europa a dos xocs seriosos, però conceptualment separables: el comercial –aranzels– i, arran de la guerra d’Ucraïna, la retirada efectiva de la garantia de seguretat. Ambdós reclamen resposta, però penso que la urgència no és la mateixa. En el primer cas la resposta immediata hauria de ser moderada, à la Sheinbaum (Mèxic). Augmentar els aranzels europeus fa mal en els exportadors americans però també en els importadors europeus. De bell antuvi és millor no alimentar l’escalada i donar temps que es cogui en els EUA una reacció interna que porti la política comercial americana cap a la sensatesa. Ara bé, si no es cou, les represàlies han de ser una opció viva i, si cal, contundent.
En canvi, en el segon cas la urgència és gran. Europa té un marge de pocs anys per construir una estructura de defensa independent dels EUA i creïble per a Putin. Té temps perquè la resistència d’Ucraïna ha infligit un desgast considerable a un país, Rússia, amb un PIB inferior al d’Itàlia. S’ha dit que Putin no té ambicions agressives més enllà d’Ucraïna. Un article (Sánchez-Cuenca a El País) insistia a dir que enfortir la defensa ens distrauria de combatre l’extrema dreta. No veig per què. Avui és el mateix combat. Carney al Canadà ha remuntat les expectatives del partit liberal combatent la contaminació trumpista del partit conservador. Fisas, a l'ARA, ens recomana fer una “proposta interessant” implicant els estats fronterers amb Rússia (neutralitat?, desarmament?, també ho exigirem de Bielorússia?). La meva convicció és que les amenaces de Putin només ens deixaran de fer perdre la son si el president rus s’enfronta a una defensa que li inspiri respecte. Trump pretén que a això hi dediquem el 5% del nostre PIB i que una bona part siguin compres als EUA. Si mai dediquéssim el 5% a defensa, seria una gran estupidesa no ser autosuficients. Però la situació és millor: estic d’acord amb Miquel Puig que per contenir Rússia sense dependre de ningú n’hi hauria d’haver prou, si es fan les coses bé i ens hi posem immediatament, amb un 2%. Prendre el risc de no fer-ho seria d’una imprudència extrema.
A l’article de fa dues setmanes descrivia un escenari probable per a la construcció de la defensa europea. Era essencialment la proposta de Von der Leyen: direcció coordinada entre el Regne Unit i un nucli de països de la UE, un paquet de despesa addicional en defensa (800.000 milions d’euros, per a Von der Leyen) del qual un 20% podria ser comunitari i la resta dels estats membres via el marge d’endeutament que es puguin permetre. Donades les realitats fiscals d’Europa, això vol dir que el pes del “rearmament” recauria sobre Alemanya. Vaig ironitzar sobre la paradoxa que a Europa avui el rearmament d’Alemanya no ens faci por. Però la lectura d’un article d'Habermas (El País, diumenge passat) em fa reflexionar més enllà de la ironia i concloure que l’escenari descrit no és satisfactori i pot ser perillós. Si hi ha d’haver un salt qualitatiu en la defensa, no seria ni econòmicament eficient ni, sobretot, políticament raonable que un estat, es digui Alemanya o es digui França, sigui responsable i controli la força militar més potent d’Europa. L’experiència del passat i del present a Europa i als EUA ens indica que els processos democràtics no són immunes a elegir governs autocràtics. Si ens hem d’armar, necessitem controls i contrapesos (checks and balances).
Al meu entendre, un escenari millor fora el següent: el programa de defensa de la UE es finança amb una emissió de deute de la UE, com amb els fons Next Generation. La inversió dels fons es determina i es gestiona des de la Comissió –coordinada amb el Regne Unit–, que d’aquesta manera guanya força per impulsar estructures orientades a la defensa exterior i no repetitives. Ara bé: la inversió –i la corresponent creació d’ocupació de tot tipus– s’hauria de dispersar per tot Europa. Per tres raons: seguretat, repartir el benefici econòmic i establir sobre el terreny una situació d'interdependència total entre els estats membres.
Malauradament, això no passarà. La Comissió és massa feble per liderar la defensa. Ho és per raons variades, però una de clau és la regla de la unanimitat. La possibilitat que un Orbán acabi sent un factor decisiu en com es construeixi la nova defensa europea –pot ser responsable que, per exemple, no es mutualitzi el cost, i per tant no sigui una empresa realment europea– no és acceptable. La UE està aprenent a prescindir d'Hongria. Però ho fa afeblint la Comissió. No hauria de ser així.
