La defensa: un dilema europeu
Em deia un bon amic que a parer seu Ucraïna no és un interès vital per a Europa i que no seria cap desastre si s’acabés imposant la realitat històrica d’una Ucraïna part d’una esfera d’influència russa. És ben coneixedor, esclar, de l’argument que cal defensar Ucraïna perquè si no ho fem desplaçarem l’agressivitat de Putin cap a la frontera de la UE. Però pensa que hi ha una diferència de base: la frontera de la UE, però no la d’Ucraïna, està garantida per l’OTAN. Em sembla que el sentiment del meu amic reflecteix una apreciació que pot anar creixent i influir decisivament sobre la resolució del conflicte. No és gens clar a favor de qui juga el pas del temps.
Hi ha dos raonaments que em porten a discrepar de la posició del meu amic. Un és idealista, l’altre s’arrela en el realisme. L’idealista és que sigui quin sigui el camí que ens ha portat fins aquí, no podem deixar de banda que ara tenim un poble que està lluitant, amb enormes sacrificis, per esdevenir part integral del món democràtic europeu. S’ho han guanyat i no els podem abandonar.
En aquest article em concentraré, però, en el segon. Parteix de la constatació que desinteressar-se del futur d’Ucraïna i replegar-se en les fronteres amb cobertura de l’OTAN és deixar la defensa d’Ucraïna i la seguretat d’Europa en mans del nostre aliat històric: els EUA. I això suscita dues preguntes. La primera és si ens en podem refiar. La segona és si ens convé. Analitzem-ho.
Sobre si ens en podem refiar, diria que cal suposar que sí. Però no és absolutament segur. La política americana és complexa i inestable. La temptació aïllacionista sempre hi és present, i l’opinió que els interessos estratègics fonamentals dels EUA són al Pacífic s’estén. Ningú pot estar segur que de l’intens debat intern del Partit Republicà no en surti un candidat amb posicions à la Trump : més val entendre’s amb Putin, i així anar separant-lo de la Xina, que no pas entestar-se en aquesta guerra europea. DeSantis, governador de Florida i aspirant clar a la nominació, va manifestar fa un parell de setmanes que “els EUA tenen molts interessos vitals –protegir les seves fronteres, la seguretat energètica, contenir la Xina–, però embolicar-se més en una disputa territorial entre Ucraïna i Rússia no n’és un”. Una posició lamentada i atacada per la molt conservadora i republicana pàgina editorial del Wall Street Journal, que hi veu un bon polític detectant un corrent de fons en creixement.
Tampoc ningú pot estar segur que un candidat republicà d’aquest estil no guanyi les properes eleccions presidencials. Si això passés, la defensa americana d’Ucraïna cessaria, un gran èxit per a Putin. En aquestes condicions, ¿com podem estar absolutament segurs que uns EUA que abandonen la defensa d’Ucraïna defensaran les fronteres de l’OTAN amb l’energia necessària? Ho faran, esclar, en cas d’una invasió manifesta i evident. Però per més que hagi errat en el cas d’Ucraïna, Putin no és tan curt de gambals. El que farà es aprofitar el dubte sobre la intensitat del compromís americà per pressionar, cercar avantatges, condicionar. En definitiva, ens veurà dèbils i se n’aprofitarà.
Sobre si ens convé, encomanar la seguretat d’Europa als EUA és còmode. Compartim molta història, molta cultura i molts valors. Però inevitablement això té preu: ens allunya d’un estatus d’igualtat i ens empeny cap a la subordinació. Ho veiem avui amb una presidència americana que, vista des d’Europa, és la millor possible, però que així i tot ens condiciona la nostra relació amb la Xina en una direcció menys dialogant del que ens seria natural. O que ens fa conviure amb la propensió dels EUA a anteposar, fins i tot unilateralment, els seus interessos industrials sobre els globals de l’aliança amb Europa.
Ens hem de fer a la idea que Europa no podrà ser un aliat en peu d’igualtat amb els EUA si no disposa d’una capacitat de defensa que li permeti contenir Putin, a Ucraïna i arreu, amb les seves pròpies forces. Per aconseguir-ho, les comparacions de població, nivell econòmic i tecnològic són totes favorables a Europa –incloent-hi el Regne Unit–. Ens fallen els instruments organitzatius, però sobretot la voluntat de fer-ho. Avui és essencial posar la construcció de capacitats de defensa col·lectiva com a prioritat important dels estats i, crucialment, de la UE. Una raó més –una altra seria la potenciació del nivell europeu de la recerca– per augmentar significativament la capacitat pressupostària de la Comissió Europea.
