En defensa dels estaquirots

Set dies en autocaravana pel sud de França em confirmen el que sé de sobres: que tot el que em permet orientar-me bé en el món conceptual i teòric em converteix en un perfecte inútil en el pràctic i concret, en el dels objectes, els espais físics i les feines quotidianes. No goso dir que això passi a tots els que neixen molt decantats cap a les abstraccions, al marge de quin sigui el seu talent (que pot ser molt escàs). Però diria que no és gaire excepcional. El cap no es pot tenir alhora als dos mons, i la transició de l’un a l’altre rarament és ràpida i efectiva. “No ets resolutiu”, em diu la sacrificada persona que compensa les meves discapacitats. Gens, penso. Faig intents per semblar-ho, però més aviat patètics. “Què hi fas aquí palplantat?” “No ho sé –hauria de contestar–. M’he aturat un moment perquè no sé d’on venia ni què anava a fer”.

Un captiu del món abstracte, quan és immergit en realitats noves i complexes, esdevé un estaquirot. Si algun dia naufragueu amb ell en una illa deserta, el meu consell és que us el mengeu. No se m’acut en què podria ser més útil quan el que està en joc és la supervivència. I és que hi ha encara casos molt pitjors que el meu. Us parlaria d’un poeta –autor d’alguns dels millors dietaris que ara es fan en català– que té una presència tan tènue en la realitat que quan el trobo pel barri no sé mai si saludar-lo o invocar el seu esperit. I el pitjor d’aquesta síndrome és que no et treus de sobre la sospita que és només una excusa per fer el gandul, per passar de tot. Ni jo puc assegurar que no m’hi arrepenjo. Però en el pecat –si hi és– tens la penitència. I com més sentit pràctic t’exigeix la vida, més et baixa l’autoestima. Qui és manetes, resolutiu i multitasques té multitud d’ocasions per exhibir la seva vàlua. Qui només pot brillar en l’alta teoria ha de fer una llarga i incerta travessia perquè algú l’hi reconegui. Ha de creure molt en ell mateix per no sentir-se un zero a l’esquerra.

“Llavors –em podeu dir– tanca’t en una biblioteca i allunya’t del món tangible”. Ho he provat, i no diré que durant un temps –mesos, anys– et retrobes a tu mateix i et mires al mirall amb un cert orgull, però el mateix que et reforça t’aïlla. Com més saviesa, ho diu l’Eclesiastès, més dolor. I ens ho concreta Aldous Huxley a través de Mark Rampion –un dels personatges de la seva genial novel·la Contrapunt –: “L’amant de les abstraccions és qui té més motius per condemnar-les. Ell sap per experiència com poden ser de destructives per a la vida”. Viure i pensar la vida són dues coses diferents i no es pot ser feliç sense combinar-les. Seria ideal que tots ho poguéssim fer en la justa mesura. Però l’espècie no funciona així i fa néixer de tot: incloent-hi casos extrems. Viure és prioritari, sí, però també és veritat, com deia Sòcrates, que “la vida sense examen no mereix ser viscuda”. Per això, aquest estiu, pensant en els estaquirots que com jo muntaran la tenda malament i no sabran ni fer de copilots, us exhorto a ser indulgents. Intenteu pensar, encara que us costi, que potser són molt bons examinant la vida.