En defensa del CoNCA
El Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) neix com una gran il·lusió col·lectiva dels sectors artístics i culturals catalans amb l'objectiu d'intentar separar el món artístic de la lògica política i administrativa, sense renunciar a l'imprescindible suport governamental a l'activitat i als projectes culturals. Moltes de les personalitats i entitats que empenyeren el projecte, emmirallats en un model anglosaxó que no coneixen prou bé, s'havien fet una idea idealitzada del que podria arribar a representar el Consell. Creien que autonomia implicava poder decidir lliurement sobre els recursos disponibles, sense traves administratives i podent utilitzar criteris de lògica estrictament sectorial o artística. Però la virtut d'un sistema com el de l'administració a distància (conegut com a arm's length en anglès), que subsisteix gràcies als diners que govern i Parlament posen a disposició del món artístic, consisteix a garantir una enorme transparència i pulcritud en els criteris utilitzats en la distribució dels recursos.
El desengany davant de la complexitat dels processos administratius (el CoNCA és un organisme públic que es regeix pel dret administratiu) o en la necessària reserva dels avaluadors anònims que valoren les sol·licituds de subvenció són algunes de les causes de l'actual desafecció de certs sectors artístics. En especial d'aquells que se senten desfavorits amb el canvi de criteris o amb la desaparició d'interlocutors polítics o tècnics a qui puguin pressionar. Cal tenir en compte que qualsevol canvi de sistema, i en especial dels criteris de distribució de recursos econòmics, comporta que mentre alguns hi guanyen, altres hi perden. La manera d'imposar un nou model sense generar perjudicats consisteix a fer-ho augmentant significativament el pressupost disponible. Per desgràcia per al CoNCA aquest no ha estat el cas, ans al contrari, ja que en el llarg procés d'elaboració i aprovació de la llei, bona part dels recursos que gestionava l'Entitat Autònoma de Difusió Cultural (que havia de ser la gènesi del CoNCA) es van derivar cap altres departaments de la conselleria.
Més enllà d'alguns desencerts d'un consell i d'un sistema d'avaluació encara poc experimentats (però que s'estan corregint), els grans partits en el poder (CiU però també el PSC) troben en aquesta desafecció l'excusa perfecta per conquerir de nou l'espai i el protagonisme traspassat a la societat civil. No crec que CiU plantegi un canvi legislatiu pel cost polític i de temps que representaria. Té tota la legitimat democràtica per proposar canvis de model, però crec que davant de la situació de crisi econòmica no és el moment de fer-ho, més enllà d'algun retoc pactat. Probablement preferirà ofegar pressupostàriament, desacreditar subtilment la gestió i afeblir la imatge del Consell per reforçar el paper de la conselleria com a veritable interlocutor experimentat del sector. Ho pot tenir molt fàcil, ja que davant la retallada generalitzada de pressupostos, molts agents culturals preferiran la proximitat al poder, criteris clars malgrat que siguin discrecionals, que l'escassetat de recursos i un sistema complex i més anònim de distribució de fons.
El CoNCA representa un canvi de cultura política notable. És el primer intent seriós al sud d'Europa, regió caracteritzada pel seu alt clientelisme polític, d'importar un model més transparent de distribució dels recursos públics a les iniciatives creatives. És normal que no hagi funcionat tot com ens hauria agradat. Hem d'acceptar la immaduresa de tots plegats: consellers, tècnics, professionals, entitats culturals, però també dels receptors d'ajuts. Cal millorar els procediments, la comunicació i l'organització interna, el diàleg i anàlisi conjunta amb tots i cadascun dels sectors involucrats, i adequar les prioritats als recursos i procediments disponibles. Cal enfortir la cooperació entre el departament de Cultura i el CoNCA superant els protagonismes estèrils o l'enfrontament més o menys soterrat d'un o altre cantó. I això val tant a escala interna com externa.