La defensa del castell
Els assetjats al castell són atacats amb força pels que volen conquistar-lo. Els defensors tenen posicions sobre el terreny, fora del perímetre de la muralla, i les defensen fins que la força dels atacants els supera. Llavors les abandonen i retrocedeixen fins a unes altres de més endarrerides, però més segures. Es tracta de protegir el castell…
El símil és útil per entendre la situació actual de l’Estat en defensa de la monarquia. Es reivindica la presumpció d’innocència fins que els fets demostren el contrari. Quan això passa, s’abandona la posició i s’inicia una defensa amb un altre argument: els fets hi són, però no estan provats judicialment i, per tant, el causant no està formalment processat ni formalment investigat. Hi ha altres posicions més defensives però més segures. Es pot reiniciar la defensa des d’aquestes posicions.
L’estratègia descrita té una feblesa: només es recomença la defensa quan la posició que es defensava està perduda. Es perden batalles parcials, no determinants, però la trajectòria per als defensors no és de victòria sinó de derrota, i a partir d’aquí es recomença… la defensa. S’abandona l’argument quan esdevé inútil per indefensable. És una política reactiva.
Hi ha una alternativa a aquesta estratègia conservadora. Sortir a camp obert i presentar batalla. Implica abandonar la defensa del que queda i reconstruir del tot l’argumentari. Però té risc: en igualtat de condicions, ¿qui assegura que s’aconseguirà convèncer els ciutadans, reforçar definitivament la institució i fer-la útil per a la societat i la política, en definitiva, per a l’Estat?
Es reconeix que el rei emèrit no ha actuat amb la dignitat que la institució requeria i se l’expulsa d’aquesta institució. El rei renuncia a qualsevol herència o llegat del seu pare, és indemostrable si està tacat per la corrupció però hi renuncia. En aquestes circumstàncies, la pregunta legítima sobre si sabia el que feia el seu pare és irrellevant, perquè es nega a rebre qualsevol benefici derivat d’aquesta actuació.
L’acció és dura i dolorosa, tots som humans i sabem què suposa el trencament radical i definitiu amb la pròpia família, amb els que estimem, però si la monarquia té un valor irrenunciable, és l’exemplaritat. Si no és exemplar, quin valor té? La conseqüència és clara. L’exemplaritat ha d’estar per sobre de qualsevol altra consideració.
No prendre aquesta decisió radical té un perill inherent: que es descobrís que el rei emèrit ha comès altres irregularitats financeres. Si les actuals es confirmen, podria ser versemblant que no acabin aquí. Es tracta d’una qüestió sobre la qual no s’ha d’especular però sí fer previsió, perquè és possible. Si fos el cas, ¿seria suficient la decisió presa fins ara, consistent en la retirada de l’assignació anual i la renúncia a la representació institucional? Si no ho fos, s’haurien de prendre altres decisions. La Casa del Rei i, per tant, el govern tornarien a anar a remolc dels fets. Fins quan? És sostenible, això?
És per això que sembla arribat el moment d’actuar per defensar la institució. Probablement, cobrir les accions actuals amb les del passat no és suficient. L’actuació del rei emèrit en els anys de la Transició va ser exemplar, però els problemes del present són contundents i actuals. La distància temporal entre uns i altres fets és excessiva. Molts ciutadans o no recorden la Transició perquè no hi eren o en tenen un record històric llunyà. El canvi de cultura que la societat ha viscut en aquests anys és insuficient per esborrar el present recordant el passat: és necessari que aquell sigui insignificant i aquest contundent. Ni una cosa ni l’altra, perquè el present sempre té una força que s’imposa sobre el passat. La memòria humana és superficial perquè oblida ràpidament.
L’experiència històrica no porta a l’optimisme: les revolucions triguen, però arriben, malgrat que molts que gaudeixen del present vulguin allargar-lo. La situació actual és un regal per a l’independentisme. ¿Qui vol formar part d’un Estat inconsistent on la corrupció no és perseguida?
Si només una ideologia, la dreta, acaba donant suport a la monarquia per mantenir la situació actual, és evident que la monarquia esdevé inviable perquè deixa de ser institucional i neutra per passar a ser partidària. I això per a la monarquia és una antinòmia que acabarà amb la institució.