En defensa de l’ajornament electoral
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha suspès cautelarment el decret 1/2021, de 15 de gener, pel qual es deixa sense efecte la celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer de 2021 a causa de la crisi sanitària derivada de la pandèmia causada pel covid-19.
Podem interpretar aquest decret com un ajornament electoral gràcies a la seva exposició de motius, malgrat que les paraules ajornar o ajornament no apareixen en el títol del decret ni en els seus tres articles. Segons el llenguatge natural, ajornar significa “deixar per a un altre dia, per més endavant”. Pensem, doncs, en un exemple quotidià. Si una conferència universitària s’ajorna per motiu de la pandèmia, no deixa de ser un ajornament pel fet que passats uns mesos es torni a publicar una nova convocatòria. En principi, si la conferència mantingués uns elements nuclears similars, com podrien ser el títol o la temàtica, el conferenciant i el públic al qual es dirigeix, ens trobaríem davant d’un ajornament.
Una altra qüestió que convé analitzar és si l’òrgan competent per resoldre sobre l’ajornament electoral és el TSJC o bé l’administració electoral i, més concretament, la Junta Electoral Central (JEC). La finalitat de les juntes electorals és “garantir la transparència i objectivitat del procés electoral”. Si es tracta d’un ajornament, ens trobem davant d’un mateix procés electoral. A més, en virtut de les finalitats esmentades, la JEC tendeix a interpretar de manera àmplia les seves competències. Seria raonable, doncs, que la JEC fos la primera cridada a resoldre aquest cas atesa l’especialització en la temàtica electoral, l’agilitat en la resolució i la composició que garanteix la seva solvència i objectivitat.
En general, la teoria de la separació de poders busca certa especialització del treball. Si bé el TSJC té una funció revisora de les normes i actuacions del govern de la Generalitat, l’avaluació de la situació per part del govern pot ser força més acurada que la d’un tribunal (gràcies, per exemple, als recursos tècnics que aporten els experts en plantilla, els òrgans especialitzats, l’encàrrec d’estudis i informes externs, etc.). Aquesta és una primera raó perquè el TSJC es mostri deferent, o sia, respectuós amb la decisió governamental i, alhora, prudent en les seves resolucions. Encara amb més motiu quan existeix un ampli consens entre colors polítics normalment enfrontats. Si volen criticar que es tracta d’un consens entre els partits amb representació a les institucions, que tinguin en compte que un ajornament (amb nova convocatòria) pot ajudar els partits petits o novells a obtenir els avals necessaris per presentar candidatures.
Els tribunals haurien de comprovar que l’ajornament no fos fruit, essencialment, d’interessos electoralistes. És a dir, vetllar perquè l’ajornament es fonamenti, primerament, en raons sanitàries i democràtiques, a fi de permetre un sufragi realment lliure, igual i segur. Cal votar, ser votat i controlar la votació amb normalitat, sense grans obstacles, sacrificis ni necessitat d’heroïcitats. ¿Seria legítim un resultat electoral amb una baixa participació fruit de la pandèmia? ¿I una campanya i votació que exclou petites i noves forces polítiques? ¿I amenaçar i sancionar l’absentisme o l’objecció a participar en les meses després de mesos de promoció pública de la por a la interacció social? En les circumstàncies actuals, el principi democràtic i el dret fonamental a la participació política abonen l’ajornament.
Els tribunals tenen al seu abast mecanismes per comprovar l’existència d’interessos legítims per ajornar les eleccions. Podrien, per exemple, cridar a testificar els tècnics dels departaments competents a fi de preguntar-los, sota amenaça de fals testimoni, si han rebut pressions polítiques per realitzar els informes en qüestió i en quin grau aquesta pressió pot haver influït en les seves avaluacions. Els tribunals també podrien anar disminuint el grau de deferència segons: (1) el grau de consens polític existent, (2) la incertesa temporal sobre la nova convocatòria, (3) el temps i les vegades que es vulguin ajornar les eleccions, i, evidentment, (4) els indicadors de la pandèmia i la coherència entre les mesures preventives generals i les electorals.
La prudència dels tribunals de justícia a voltes requereix fer ús del que l’eminent professor Alexander Bickel anomenava virtuts passives, un reguitzell de tècniques legals que permeten que els tribunals no es pronunciïn (i, sobretot, que no ho facin de manera imprudent). Per al cas que ens ocupa, és destacable que el tribunal és senyor de la seva agenda i que els criteris per concedir mesures cautelars són notablement vagues.