Les elits estan perdent els papers amb el tema del decreixement. Resulta, però, que són elles les que s’han quedat desfasades respecte a la realitat i els últims avenços de la ciència. El decreixement és un concepte científic sòlidament establert que s’ha debatut a fons en informes elaborats per importants organitzacions internacionals, com ara el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC, segons les sigles angleses) de les Nacions Unides i el grup de l’ONU sobre la biodiversitat. Segons els científics, si volem aturar la pèrdua de biodiversitat i descarbonitzar l’economia a temps per mantenir l’escalfament global per sota dels 1,5 graus, com preveu l’Acord de París, cal aplicar el decreixement als països de renda alta.
El decreixement és força senzill. El primer pas és que el creixement perpetu deixi de ser l’objectiu de la nostra societat, els nostres governs i les nostres empreses. Ens diuen que hem de considerar el creixement com un sinònim de progrés social quan en realitat no té res a veure amb el progrés. La definició de creixement és molt específica: és el procés d’augmentar la producció industrial –produir més coses i a un ritme exponencial– i es quantifica segons els preus de mercat.
Però, en matèria de benestar humà i avenços socials, el que importa no és la producció agregada. El que importa és el que estem produint (¿assistència sanitària o gasos lacrimògens?), si la gent té accés a béns i serveis de primera necessitat (com ara habitatges i una alimentació nutritiva) i com es distribueixen els ingressos (si van a parar als rics o a la gent que els necessita). Aquesta és la qüestió. No cal ser una llumenera per entendre-ho.
Des d’aquest punt de vista, la nostra economia no funciona gaire bé. La producció a Espanya és elevadíssima. L’economia utilitza 24 tones de materials per persona i any, que és un nivell quatre vegades superior al sostenible, un dels més alts del món. I la conseqüència és la profanació de la Terra. Tot i així, l’economia no pot cobrir moltes necessitats humanes bàsiques. En aquest sentit, és profundament ineficaç. Per què? Perquè la producció s’organitza sobretot pensant en augmentar els beneficis empresarials, més que no pas en el que es necessita per al benestar humà.
La teoria del decreixement afirma que, atesa la urgència de la crisi ecològica, hem de deixar de produir coses que en realitat no necessitem i centrar-nos en garantir que tothom pugui accedir al que sí que necessita. En altres paraules, hem de fer la transició a una economia ecosocial. Això reduiria dràsticament el consum d’energia i recursos, i la nostra economia recuperaria uns nivells sostenibles. La producció total baixaria, però es reforçarien els avenços socials.
En aquests moments ens enfrontem a unes crisis econòmiques temibles que han coincidit en el temps: la crisi de la desocupació, la del cost de la vida i l’energètica. D’una banda, els governs volen resoldre la crisi de l’atur fent créixer l’economia, però això és perillós des del punt de vista ecològic. D’altra banda, volen controlar la inflació retallant els salaris, cosa que provoca terribles estralls socials. Les idees que ara s’apliquen són incapaces de resoldre un problema sense agreujar els altres.
L’ecosocialisme del decreixement ens ofereix una estratègia més coherent.
No necessitem el creixement per resoldre la crisi de la desocupació. El que sí que podem fer, en canvi, és escurçar la setmana laboral i distribuir el treball d’una manera més equitativa. També podem crear una garantia d’ocupació pública perquè tothom que vulgui pugui participar en els projectes col·lectius més importants de la nostra generació: impulsar la capacitat de producció d’energies renovables, desenvolupar els transports públics, aïllar els habitatges i regenerar els ecosistemes. Aquesta estratègia erradicaria definitivament la desocupació i l’economia se centraria en la producció del que de debò necessitem.
No cal retallar els salaris per resoldre la crisi del cost de la vida. El que sí que hem de fer, en canvi, és instaurar uns serveis públics universals. La sanitat i l’educació ja són béns públics gratuïts a Espanya. Però ho hauríem d’ampliar i incloure-hi el dret a un habitatge assequible i a uns transports públics gratuïts, així com l’assignació a totes les llars d’un percentatge gratuït d’energia i aigua suficient per satisfer les necessitats essencials. Aquestes mesures rebaixen directament el cost de la vida. Els serveis públics universals són per naturalesa deflacionistes.
Pel que fa a la crisi energètica, el decreixement l’aborda de ple. Si reduïm les formes de producció menys necessàries (els vehicles totterreny, els avions i els cotxes privats, la publicitat, la carn industrial, els envasos d’un sol ús i l’obsolescència programada), rebaixarem la demanda d’energia de la nostra economia. I això també tindria com a conseqüència la caiguda dels preus de l’energia i el control de la inflació.
Podem construir una economia més justa i més ecològica, capaç de resoldre les múltiples crisis que afrontem. Però hem d’abandonar la idea obsoleta del creixement a qualsevol preu i centrar-nos en el benestar humà.
