Fa quinze dies llegia amb tant d'interès com preocupació un article del New York Times que parlava del declivi i la caiguda de les llicenciatures humanístiques als Estats Units. El 26 de juny, l'ARA recollia en aquestes mateixes pàgines un article que David Brooks havia publicat al mateix NYT amb el títol La vocació humanista , que ja plantejava el dramatisme de la situació amb xifres veritablement significatives, que situaven la caiguda de les vocacions humanístiques en un terç del total de titulacions que tenien lloc ara fa cinquanta anys, la qual cosa significa que s'ha passat d'un 17% a un 7% del total de llicenciats a la universitat americana.
Precisament perquè l'articulista formava part dels especialistes que van publicar -tot en una mateixa setmana!- l'informe de l'American Academy of Arts and Sciences, eloqüentment titulat The Heart of the Matter , m'endinsava en el seu article temorosa que si els resultats allà eren extremadament preocupants, el paral·lelisme amb la situació que vivim aquí fos directament insostenible. Una frase em va colpir del seu article: "Les humanitats estan cometent suïcidi perquè molts humanistes han perdut la fe en la seva tasca". Duríssima constatació. No és el meu cas. En absolut! Això no obstant, les meves darreres experiències docents després de 19 anys ininterromputs d'exercici docent a la universitat m'obliguen a ser especialment cauta a l'hora de fer valoracions optimistes. Qualsevol professor en actiu pot constatar que -en els darrers anys- ha tingut lloc una caiguda en picat de la capacitat discursiva de la majoria dels estudiants, de la seva autonomia i dels seus interessos en relació als estudis que desenvolupen. I, tanmateix, continuo sent optimista perquè les bones experiències obtingudes sempre compensen les dolentes. Així ha de ser. Així vull que sigui. Però la situació respecte de les disciplines de la imaginació i la memòria, les que gestionen el passat col·lectiu i forgen escenaris que puguin ser el marc intel·lectual, el context a partir del qual poder comprendre un món en contínua transformació, esdevé crítica per moments i per molts motius.
Les quasi cent pàgines de l'informe, que aspira a ressituar les humanitats en el moll de l'os de la formació i de la cultura d'un país que es vol tolerant, crític i obert al futur perquè manté l'herència del passat i hi persevera, presenten tot un conjunt d'idees -noves i velles- que permetin reconduir la situació. Alguns dels especialistes que hi han participat -historiadors, científics, músics, arquitectes, actors, documentalistes, directors, professors, periodistes...- han aparegut també en un vídeo que vol conscienciar la societat de la gravetat del problema. Sembla que no n'aprenem i que, un cop més -i per enèsima vegada!-, cal tornar a esmentar les virtuts de les difuntes humanitats.
¿De veritat que no sabem per a què serveixen o simplement no volem aprendre-ho? ¿Encara cal tornar a repetir com de valuosa ens és la seva aparent inutilitat? Les humanitats ens ajuden a saber qui som i com són els que ens envolten, ens permeten entendre'ns i suportar-nos. Les humanitats construeixen identitats, generen empatia i tolerància a partir de la constatació i l'acceptació de la diferència, promouen la col·laboració, la comprensió, la reflexió... L'ensenyament humanístic s'ha vist -i a casa nostra per motius lingüístics i ideològics- extraordinàriament afeblit. Però ens calen professionals de la llengua i de la literatura, que és com dir professionals de la paraula, de la comunicació, com ens calen creadors que donin forma a l'imaginari col·lectiu.
En aquest vídeo relacionat amb la publicació de l'informe sobre les humanitats, Georges Lucas -sí, sí, el de La guerra de les galàxies -, hi afirma: "Les ciències són el com, les humanitats són el perquè". John W. Rowe -un dels ponents de l'informe- afirmava en la seva presentació pública que una mala inversió en les humanitats i les ciències socials acabaria tenint un cost molt car. Allà encara parlen de reducció de la inversió. Aquí parlem de retallades. Fet i fet, pel que fa al cas és el mateix. Les reduccions de la inversió en matèria d'ensenyament i cultura, en humanitats, tindran costos que seran molt i molt cars de pagar. Ara que, després de tot... ¿quin preu té el domini del llenguatge, l'articulació d'un discurs coherent, convincent, la capacitat d'emocionar-se amb la paraula, la música o la imatge, la de saber expressar una emoció? Probablement tenen un baix valor de mercat. Potser quan els mercats ja hagin tocat fons i s'ho hagin cruspit tot només ens quedarà la força de crear i bastir un projecte col·lectiu de remuntada falcat en els valors i en les emocions, i no pas en això que ha estat tan de moda: les especulacions borsàries.