Declivi i caiguda de l’Imperi Nipó

Tòquio serà la seu dels Jocs Olímpics del 2020. La satisfacció de ser elegida, però, s’està convertint en un malson per als organitzadors. En primer lloc, perquè s’ha detectat un problema molt sorprenent: no s’havia previst que al nou estadi olímpic hi hagués un peveter olímpic. Sembla mentida, una cosa tan simbòlica! El cas em va recordar aquell gratacel de 47 plantes de Benidorm sense ascensors de la planta 20 cap amunt. Després van tenir un altre problema: l’emblema olímpic va haver de retirar-se i fer-se de nou perquè s’assemblava massa al del Teatre de Lieja.

N’hi ha més, de problemes, però si es tractés d’una sèrie d’inconvenients només al voltant dels Jocs Olímpics no valdria la pena de dedicar-hi un valuós espai del diari. Si en parlo és perquè la cosa concerneix la manera de ser fonamental del Japó actual. Vegem-ne alguns casos més.

La marca d’electrodomèstics mundialment famosa Sharp es va vendre totalment a la companyia taiwanesa Hon Hai. El govern japonès volia salvar-la però no va poder per l’elevat preu que oferia Hon Hai. Una altra marca prestigiosa, Toshiba, tampoc no anava bé i va haver de vendre la secció de productes de línia blanca a la Midea Group, de la Xina. Això demostra que els electrodomèstics japonesos, i també els productes informàtics, han perdut competitivitat internacionalment.

Takata Corporation, un dels principals fabricants principals d’airbags del món, va ser denunciada perquè els seus airbags no funcionen adequadament: fins i tot van causar víctimes mortals, en alguns casos. D’altra banda, es va detectar que els blocs d’uns pisos construïts per una important empresa a Yokohama estan visiblement torts perquè els fonaments no estaven ben fets.

El sector automobilístic, que era el fort de la indústria japonesa, no n’és una excepció, com demostra una carta al director d’un diari que deia: “Vaig portar un cotxe d’una marca nacional durant 9 anys. Durant aquest període, vaig experimentar ni més ni menys que quatre crides a revisió! Això no havia passat mai amb els cotxes anteriors que havia tingut...” Sí, efectivament: tot això abans no hauria passat.

El Japó es va recuperar de la derrota de la Segona Guerra Mundial ràpidament i durant les dècades dels 50, 60 i 70 va realitzar una expansió econòmica gairebé miraculosa fins a arribar a ser la segona potència econòmica mundial. De fet, un prestigiós economista nord-americà va escriure un llibre que es titula Japan as number one el 1979.

Al principi els productes japonesos, com ara transistors i cotxes petits, eren considerats barats i dolents. Tanmateix, gràcies a la diligència dels treballadors, que van ser anomenats animals econòmics, les indústries nipones van anar adquirint la fama de ser fabricants de productes d’una qualitat excel·lent. O sigui, la qualitat ha sigut sempre el nucli de la prosperitat del Japó, i és aquesta qualitat el que s’està deteriorant precisament.

Tots els japonesos senten que alguna cosa va malament, però no saben per què. ¿Els treballadors ja no són tan diligents com abans? ¿La gent està massa acostumada a la vida còmoda? ¿Els joves no veuen clars els objectius de la vida? Tot pot ser cert, però ningú no sap com es pot revifar el Japó poderós.

El govern japonès d’Abe està intentant fer sortir el país de la crisi econòmica amb una sèrie de polítiques anomenades Abenomics: interessos bancaris molt baixos, eliminació de controls governamentals sobre activitats econòmiques, promoció d’inversió pública... Malgrat tot, després de dos o tres anys, no s’observen gaires millores. ¿Però es tracta realment d’una qüestió tècnica d’aquest tipus?, em pregunto. ¿No s’hauria d’enfocar la realitat des d’altres angles? Per exemple, ¿i si l’enfoquem des del punt de vista històric i ho considerem com el declivi i la caiguda d’un imperi, encara que sigui un de modest?

La història de Heike, escrita al segle XIII, comença així: “La campanada del Temple de Jetavana-vihāra sembla dir-nos que tot canvia d’un moment a l’altre. El color de les flors de camèlia, que cauen en una nit sense marcir, sembla ensenyar-nos la veritat que els prosperosos decauen algun dia sense falta. Els orgullosos del seu èxit no duren gaire, justament com el somni de la nit de la primavera...”

Potser els japonesos haurien de fer cas a aquest autor anònim i plantejar-se una altra manera de ser en comptes d’agafar-se al somni impossible de la nit de primavera. En tot cas, els primers Jocs de Tòquio, el 1964, van simbolitzar la recuperació del Japó, i els del 2020 serveixen per il·lustrar la seva decadència. Que irònica que és la història...