Declareu la independència
El que vaig viure diumenge s’assembla al que vau viure molts de vosaltres. Per sort, estic físicament sencer, però les seqüeles emocionals m’han durat tota la setmana i em temo que ja no se n’acabaran d’anar mai. Al meu poble, afortunadament, no hi va haver violència. Dissabte al vespre un centenar de veïns ens vam reunir a l’institut i vam assistir a una xerrada sobre els estels. No es podien veure, perquè el cel estava tapat, però ens vam quedar fins tard. Alguns van quedar-s’hi a dormir. Jo vaig marxar cap a casa per descansar quatre hores i a les cinc ja hi tornava a ser, perquè se suposava que els Mossos havien de venir a les sis a tancar-lo i si érem prou gent no ho podrien fer. La incertesa era total. Hi hauria urnes? Hi hauria paperetes? Ens tancarien el col·legi? Molts no teníem clar si votaríem, però havíem de ser-hi.
A part l’actuació impecable dels Mossos, només vam tenir la visita d’un parell de secretes. Vestits igualets, amb camises blau cel acabades de planxar, cantaven d’una hora lluny. Només els faltava amagar-se darrere un diari amb dos forats per als ulls. Segurament eren informadors. Els vam fer saber que els havíem enxampat i se’n van anar enmig dels nostres aplaudiments. Començaven a arribar notícies de tot arreu, hi havia tensió, incertesa. Quan van arribar les urnes i les paperetes vam saber que votaríem, però calia seguir defensant el col·legi fins que s’hagués fet el recompte. Teníem gent vigilant a les rotondes. A pocs quilòmetres, la Guàrdia Civil s’acarnissava contra la població i causava una quarantena de ferits. Teníem por, ens deien que després pujarien cap aquí, però també teníem clar que no ens mouríem del nostre lloc, estàvem disposats a rebre les garrotades que calguessin per defensar les urnes.
Al final no va venir ningú i es va poder fer el recompte, però l’alegria no podia ser de cap manera completa, perquè durant tota la tarda ens havien anat arribant les imatges esfereïdores que tots heu vist. Qui podia haver imaginat aquest grau de repressió en un país democràtic de la Unió Europea? Encara no se m’ha desfet el nus de la gola. Em tremolen els dits mentre teclejo aquestes paraules.
Després va ser encara molt pitjor, perquè van venir les mentides: negar-ho tot, culpabilitzar les víctimes, criminalitzar-les, sembrar l’odi i justificar encara més violència. Si amb la porra van ferir nou-centes persones, amb les mentides en van humiliar i vexar milions. I això costarà molt de cicatritzar. Potser ja no es curarà mai. Per això, quan van començar a arribar mostres de suport des del món civilitzat, les rebíem amb la pell de gallina i llàgrimes als ulls. Com la de la cantant islandesa Björk, a qui només li va caldre un tuit. “For Catalonia ”, deia, i compartia el videoclip de Declare independence, penúltima cançó del seu setè disc, Volta (2008), dedicada inicialment a les illes Fèroe i Groenlàndia, però que també ha cantat a favor de Kosovo i el Tibet. Coproduïda per Mark Bell, la cançó té una base d’estil industrial i una lletra que fa: Declara la independència / no deixis que et facin això (justícia!) / Encunya la teva moneda / Imprimeix els teus segells / Protegeix la teva llengua / Fes la teva bandera / Aixeca la teva bandera (més amunt, més amunt!). Björk la canta amb ràbia, amb una energia gairebé punk que connecta amb el sentiment d’impotència que molts tenim aquests dies. Declarem la independència, si més no, de la barbàrie, de l’odi i del totalitarisme. Assegurem-nos que la bandera que aixequem sigui de pau i que digui “mai més, això no ho tolerarem mai més”.u