La Declaració de Drets Humans de l’ONU: ideal, instrument, sarcasme? (1968)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de l’historiador, diputat d’Unió Democràtica i activista cultural Ferran Camps (Barcelona, 1945-2002) a 'Serra d’Or' (XII-1968). Aquest diumenge és el Dia Mundial dels Drets Humans. Enguany s’escau el 75è aniversari de la Declaració de l’Assemblea de Nacions Unides que exhorta tots els estats a fomentar la pau, la llibertat, la dignitat i la igualtat en drets de persones i pobles.

Aquest any 1968 s’escau el XX aniversari de la promulgació per les Nacions Unides de la Declaració Universal dels Drets Humans. [...] Cal veure antecedents com les declaracions de drets que proclamava la Revolució Francesa del 1789. El text votat per l’Assemblea Nacional de França el 26 d’agost d’aquell any havia de fer tremolar totes les monarquies absolutes europees. Duia el pompós títol de “Declaració de drets de l’home i del ciutadà”. Es basava en el pensament dels enciclopedistes francesos, alhora que tenia present el text de la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica, de 1776, el redactor principal de la qual fou Thomas Jefferson [...] La declaració de l’ONU de 1948 aparegué després dels horrors i catàstrofes de la II Guerra Mundial, en què els drets més elementals de la persona —polítics, econòmics, socials— foren trepitjats. Un propòsit fundacional de Nacions Unides era “resoldre pacíficament els problemes entre estats” […] Examinant els resultats pràctics, si és que existeixen, cal que ens preguntem: ¿és la Declaració un ideal difícilment assolible? ¿És un autèntic instrument al servei de la humanitat? No podem donar una resposta absoluta, sinó que cal matisar-la molt. Originàriament, la Declaració estava pensada com una útil eina de treball per evitar la repetició de barbàries com les produïdes en la primera meitat del segle XX, però immediatament hom veié —potser no haver-ho previst hauria estat pecar de candidesa— que alguns governs signants no estaven disposats a dur-la a la pràctica. Com que a més a més es dona el cas que no hi ha cap encarregat del compliment efectiu, la cosa es limita, en una gran part dels estats del món, a ser un ideal que molt sovint fins i tot és desconegut per la gent. En una altra bona part, la Declaració és aplicada parcialment [...]. Una colla de països europeus van prendre un compromís autènticament útil i eficaç, però tot i que han aconseguit d’augmentar gradualment el nombre de membres adherits, ¿quants hi són en fals? Assenyalem, sense voluntat exhaustiva, França, Xipre, Turquia i Grècia. ¿És, doncs, un sarcasme, hipocresia pura? Sembla exagerat d’afirmar això d’una manera rotunda. El que em sembla concretament és que la Declaració ha estat i és un pas endavant de la humanitat, i que, sens dubte amb excessiva lentitud, és aplicada a molts estats, encara que gairebé mai d’una manera completa. ¿Què podem fer, doncs? Continuar la tasca iniciada enguany: fer conèixer el contingut de la Declaració entre el poble, tot fent-lo responsable de demanar-ne l’aplicació a tots i a cadascun dels països i per a tots els homes de la Terra.