La Declaració dels Drets Humans en l’Islam
Càtedra Ethos (URL) i professor de la UOCEls drets humans no existeixen. Almenys si els pensem com uns principis evidents i substancialment vàlids per a tothom.
El 1993 Samuel P. Huntington publicava un controvertit article titulat “El xoc de civilitzacions?” en què sostenia que els conflictes planetaris que es donarien en el futur respondrien a variables culturals. El fenomen del terrorisme fonamentalista de l’Estat Islàmic és llegit per alguns com un aval a aquestes tesis. D’altres, en canvi, més antropològicament optimistes, defensen que és possible trobar una solució que transcendeixi les particularitats culturals i permeti fer sostenible la convivència en la diversitat. Aquesta ha estat, de fet, la idea directriu de les ètiques mínimes, sensibles al projecte il·lustrat d’una república d’éssers lliures i reflexivament conscients de la seva finitud i relativitat.
En una recent publicació sobre Europa, Jürgen Habermas, un dels principals exponents d’aquesta última postura, manifestava que els drets humans sorgeixen de la resistència contra el despotisme, l’opressió i la humiliació, de manera que els drets fonamentals que dibuixen són exigències morals raonables. Al cap i a la fi, quan parlem dels drets humans de manera quotidiana sembla que ens referim a alguna cosa d’abast universal.
L’última concreció occidental d’aquests drets fonamentals és la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamats a París per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948. Sense la Carta de Drets, adoptada pel Parlament d’Anglaterra (1689) i després reinterpretada a la Constitució dels Estats Units (1787), i la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà adoptada el 1789 per l’Assemblea Nacional Constituent francesa, no es pot entendre la Declaració de 1948. Però el que sobretot l’explica és la dramàtica experiència de dues guerres mundials especialment devastadores per a Europa. Per tant, si parlem de la Declaració Universal dels Drets Humans obviant que es tracta d’un fenomen fonamentalment occidental, de depuració interna de la pròpia història a la llum de la tradició il·lustrada i del substrat cultural del cristianisme, no estarem enfocant amb precisió el fet.
Més marcada queda la seva relativitat cultural si tenim en compte que l’Organització per a la Unitat Africana va proclamar el 1981 la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles, la qual, si bé recollia els principis de la Declaració de 1948, n’afegia d’altres tradicionalment negats a l’Àfrica, com el dret a l’autodeterminació i a eradicar tota forma d’explotació econòmica estrangera. Els mateixos estats africans van proclamar alguns anys després la impossibilitat d’establir un marc universal de drets humans, ja que les realitats històriques i culturals de cada comunitat no ho fan viable. O l’encara més contraposada Declaració dels Drets Humans en l’Islam promulgada al Caire el 1990 per l’Organització de la Conferència Islàmica, que proporciona una visió musulmana dels drets humans basada en la xaria.
De fet, en el seu pròleg podem llegir que, reafirmant el paper civilitzador i històric de la comunitat islàmica, que Al·là va fer com la millor de les comunitats, el coneixement s’ha de combinar amb la fe per guiar tota la humanitat -confosa a causa de creences diferents i contradictòries- a la solució de tots els problemes crònics derivats d’aquesta civilització materialista. La llibertat i dignitat de l’home i la dona queden així naturalment emmarcades en el marc de la xaria. Queda lluny, per no dir als antípodes, l’esperit secular de les declaracions occidentals.
En definitiva, no existeix cap declaració universal objectiva dels drets humans perquè no hi ha acord en quins han de ser. Ens hi podem sentir identificats, però s’expliquen i s’apliquen sempre en un determinat context. A la revisió crítica que ens ensenya que tota fonamentació absoluta és o bé religioso-revelada o bé il·lusòria cal sumar-hi la pràctica, que mostra com la tradició cultural reclama la seva part del pastís.
El sistema de principis sobre el qual se sosté una societat secular depèn, doncs, del reconeixement explícit i implícit que en fa la ciutadania. Per això, la reducció del xoc de cultures passa per acceptar que no hi ha una resposta unívoca als conflictes de valors. El seu fonament ha de ser el d’un pacte social actiu i reflexiu que els mantingui o els revisi. La tasca no és fàcil, principalment perquè depèn del fet que cadascuna de les tradicions culturals faci la seva part. ¿Una pretensió excessiva? Potser sí, sobretot perquè es manté la sospita que remet a una perspectiva “occidental”.
