Declaració dels Drets de la Humanitat
Aprincipis de juny, el president francès, François Hollande, va demanar a Corinne Lepage, anterior ministra d’Ecologia, una “Declaració Universal dels Drets de la Humanitat”. Aquesta declaració tindria per objectiu completar la Declaració Universal dels Drets de l’Home adoptada el 1948 per les Nacions Unides. La idea seria discutir aquesta declaració i, eventualment, adoptar-la a propòsit de la conferència sobre el clima que tindrà lloc a finals d’any a París (COP21).
Per què és important una declaració d’aquesta mena? En primer lloc, pel seu inherent caràcter universal. Es tractaria, en efecte, de definir uns principis comuns al conjunt de la humanitat més enllà de la diversitat de cultures, de costums, maneres de viure i religions, sense negar aquesta diversitat. El primer que està en joc és, doncs, mostrar que, més enllà de la relativitat dels valors i els punts de vista, és possible pensar en una dimensió comuna, un interès comú susceptible de donar un contingut positiu a la idea d’humanitat.
En segon lloc, perquè una tal declaració implicaria prendre consciència plenament sobre qüestions que concerneixen no aquest o aquell país, aquesta o aquella regió, aquest o aquell poble, sinó la humanitat sencera. És a dir, si la humanitat hi està implicada en la seva totalitat és perquè hi ha un destí comú que la defineix. Aquest destí comú està vinculat a la seva relació amb la Terra. Què és la Terra? La Terra (amb T majúscula) no és només el planeta que coneixem amb aquest nom, sinó també i sobretot la Terra-sòl, és a dir, el món habitable. Com a tal, és el correlat de la humanitat. La Terra no existeix en un espai abstracte: la Terra és la condició de la seva existència en tots els aspectes, des de les necessitats vitals fins a les més altes funcions de pensament, passant per la imaginació, les passions, l’esperança, etc. Inversament, la Terra no és simplement un lloc indiferent o una realitat bio-psico-química sense memòria: porta en el seu si els arxius vivents de la història de la humanitat i, alhora, del conjunt dels éssers vius.
En tercer lloc, perquè la idea d’una Declaració dels Drets de la Humanitat implica la necessitat d’aclarir el concepte humanitat. La humanitat no és una abstracció: és el principi que fa que un ésser humà sigui idèntic a qualsevol altre, però cal entendre bé aquesta identitat. “Cada home porta dins seu la forma sencera de la humana condició”, deia Montaigne. Encara que aquesta forma és singular, lluny d’oposar-se a la diversitat i a la diferència, la identitat humana és immediatament diversa. La identitat de la identitat no és pas la identitat sinó la diferència. Hi ha milers, milions, fins i tot milers de milions de maneres de ser humà. És a través d’aquesta diversitat, i no pas malgrat aquesta diversitat, que el concepte d’humanitat pren sentit.
Havent definit així les nocions d’universalitat, de Terra-sòl i d’humanitat a nivell filosòfic, una Declaració dels Drets de la Humanitat consistiria en la presa de consciència política, a escala internacional, del destí comú de totes les societats. Com he demostrat a Refundar el cosmopolitisme (Publicacions Universitat de Barcelona, 2015), la presa de consciència política d’una dimensió que depassa la política serà, doncs, metapolítica; a saber, cosmopolita. Els riscos comuns per al conjunt de la humanitat han esdevingut tals que la política està obligada a sortir de les perspectives locals -regionals o nacionals- per tenir una dimensió que les controli: la dimensió cosmopolita. Això no implica cap negació de la política, sinó que permet posar-hi per sobre una dimensió que l’haurà de regular. Per dir-ho en una frase: per sobre de la sobirania dels pobles, hi ha la sobirania de la humanitat.
Per aquesta raó, una Declaració dels Drets de la Humanitat té per vocació estar inscrita en el preàmbul de les Constitucions dels estats -com és el cas en un cert nombre d’estats democràtics-, de la Declaració dels Drets de l’Home, i, a França, de la Carta del Medi Ambient.
La Declaració dels Drets de l’Home ha permès resistir l’opressió política que ataca individus i pobles; la Declaració dels Drets de la Humanitat tindrà com a objectiu permetre no només la lluita contra l’opressió, sinó també la lluita contra la sobreexplotació il·limitada i destructiva de la Terra-sòl: lluitar contra l’opressió, la pobresa, l’explotació, la dominació d’una part del planeta sobre l’altra, però també assegurar la preservació de la Terra-sòl, és a dir, del futur de la humanitat.
He intentat definir els principis cosmopolites sobre els quals ha de fonamentar-se una Declaració dels Drets de la Humanitat. Aquests principis són: la inapropiabilitat de la Terra i sentir-se responsable de la humanitat ( La inapropiabilitat de la Terra, Armand Colin, 2013; Refundar el cosmopolitisme, Publicacions Universitat de Barcelona, 2015).
La idea d’inapropiabilitat de la Terra qüestiona la noció, tant religiosa com jurídica, que la Terra-sòl pertany a l’home i que pot fer-ne el que vulgui. No pretén posar en dubte la propietat individual o col·lectiva, sinó limitar-la radicalment i subordinar-la a la inapropiabilitat: la Terra-sòl no pertany a les generacions presents, no en són les propietàries. La inapropiabilitat significa que tota propietat és provisional i precària, secundària o subordinada. Ningú, sigui un individu o una col·lectivitat, no té un dret absolut sobre una part de la Terra-sòl; el seu dret està subordinat a un principi més fonamental: la preservació de la base de l’existència present i futura. La Terra-sòl no ens pertany, som nosaltres que li pertanyem.
Correlativament a la inapropiabilitat de la Terra, hi ha sentir-se responsable de la humanitat. Es tracta d’una responsabilitat suplementària i indirecta dels nostres actes individuals o col·lectius, privats o públics. El que vol dir és que, quan actuem, no només ens hi impliquem com a ciutadans davant d’altres éssers humans o de col·lectivitats concretes, sinó també com a ciutadans del món davant la humanitat sencera, lligada al món vivent tot sencer. Aquesta responsabilitat és cosmopolita, és a dir, troba el seu fonament ontològic i jurídic en la pertinença de l’home a la humanitat, i en la de la humanitat al món vivent. La responsabilitat pròpiament humana no és només moral, sinó que és quasi-jurídica i ha de trobar una traducció jurídica en les Constitucions dels Estats. Serà aquesta la que ha de permetre elaborar els drets i deures cosmopolites i, per tant, universals, que es fonamentaran sobre el lligam de pertinença i solidaritat amb el món vivent.
Així doncs, són aquests dos principis -la inapropiabilitat de la terra i sentir-se responsable de la humanitat- els que han de permetre donar contingut a la Declaració Universal dels Drets i Deures de la Humanitat.