La declaració del 36%
PolitòlegHa passat un any de la declaració d’independència que va aprovar el Parlament, i aquests dies es parla molt de les intrigues de Palau que ens hi van portar, de les 48 hores prèvies i també del que va passar immediatament després. La relativa opacitat i la intensitat del moment fan inevitable que l’atenció se centri en el que van fer, o deixar de fer, els governants i altres líders polítics. Són històries atractives, i que tenen la seva transcendència. Però possiblement aquesta insistència en el que va passar a la plaça Sant Jaume posa excessivament el focus en el que feien les elits polítiques, i fa que ens oblidem d’analitzar la recepció social que va tenir tot allò.
De la declaració d’independència, a banda d’entendre les raons que ens hi van portar, i de discutir fins a quin punt el Govern estava preparat, és important també mirar d’entendre amb quin suport comptava. L’independentisme estava, majoritàriament, arrenglerat amb aquesta opció. Possiblement per això els líders -molt sensibles a les posicions de les bases més mobilitzades- van prendre les decisions que van prendre. Però també hi havia algunes veus crítiques, que argumentaven el dèficit de legitimitat, o la poca viabilitat de la declaració. Eren poques, això sí.
Enquesta de l’ICPS
Van ser dies intensos, i bona part de la ciutadania els va viure amb nervis. Per raons ben diferents, esclar: uns tenien pressa i d’altres tenien por. Uns estaven emocionats i d’altres enrabiats. Resulta difícil tenir la mesura exacta de la percepció social de tot el que passava. Les manifestacions expressen la posició de la part més mobilitzada de la ciutadania, tant d’una banda com de l’altra. A les xarxes socials s’hi expressa, també, un segment molt concret. Les eleccions són possiblement el millor termòmetre, però per la seva naturalesa ens obliguen a resumir en una sola decisió les nostres posicions, i per tant difumin en alguns matisos importants.
Una de les poques enquestes que ens permeten aproximar-nos amb més detall a la qüestió és el sondeig que va realitzar l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) entre el 7 i el 29 de novembre de 2017. Feta pocs dies després de la declaració, doncs. En aquesta enquesta es demanava als enquestats en quina mesura estaven d’acord amb la declaració. Les respostes indiquen que entre els partidaris de la independència el suport a la DI era clarament majoritari: un 73% hi estava molt o bastant d’acord. Ara bé, no era un suport unànime: un 10% hi estava en desacord, i un 16% addicional no es posicionava sobre aquesta qüestió.
Entre la resta de la societat catalana, lògicament, el rebuig a la declaració era majoritari: gairebé el 90% dels contraris a la independència la rebutjaven. Sabem, per altres estudis, que els va generar por, ràbia i tristesa a parts iguals. I els pocs indecisos que hi havia tampoc es van sentir interpel·lats per aquella declaració. El resultat de tot plegat és que, segons les dades de l’enquesta de l’ICPS , la declaració del 27 d’octubre recollia l’acord de poc més del 36% dels catalans i catalanes amb dret a vot en unes eleccions al Parlament. Si aquesta dada és certa, no sembla un percentatge suficient.
Sense efecte el 21-D
És evident que després el sector de l’independentisme que no va veure clara aquella declaració es va alinear amb els partits que l’havien promogut, i els va reiterar el seu suport a les eleccions del 21 de desembre. Potser la reacció autoritària de l’Estat, la manca de solucions per part d’altres actors i la decisió de no arriscar-se a més violència estatal hi van contribuir. Per això el 27 d’octubre no va alterar gaire les majories existents. Però, en tot cas, atesa la correlació de forces al país, per assegurar una majoria clara, qualsevol pas ha de comptar amb suports més enllà de les fronteres actuals de l’independentisme. Com l’1 o el 3 d’octubre. I això demana, lògicament, unanimitat interna dins del sobiranisme. Que potser no serà suficient, però segur que sí que és necessària.