La decisió de Marchena (i Llarena)
La política catalana i l'espanyola es troben en una cruïlla diguem-ne endimoniada, en què conflueixen la investidura (o no) de Salvador Illa com a president de la Generalitat, l'aplicació (o no) de la llei d'amnistia, la repetició (o no) d'eleccions a Catalunya, i qui sap si a Espanya, i la renovació (o no) del Consell General del Poder Judicial. Ho teniu ben explicat a l'article d'Ot Serra en aquest diari, en què ens avisa que ens tornem a trobar en una “setmana clau”: totes les setmanes polítiques són claus, com tots els partits de futbol són històrics.
Dins aquest entramat de denses amenitats, crida l'atenció que la decisió que ha d'indicar per on aniran les coses estigui ara mateix en mans de dos magistrats del Suprem, el conegut duet format per Manuel Marchena i Pablo Llarena. Marchena va presidir un judici que havia de ser la prova del nou de la maduresa de la democràcia espanyola però que es va saldar amb un todos a la cárcel que no era més que una revenja reparadora de l'orgull patri, que se sentia burlat i ferit. Llarena, per la seva banda, era percebut, als inicis de la causa contra el Procés, com un jutge més obert i menys dur que altres col·legues seus, verbigràcia, la magistrada Carmen Lamela, que va ser promocionada de l'Audiència Nacional al Suprem. En el seu moment, Lamela va ser qui va decretar presó incondicional per a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i, més endavant, presó provisional sense fiança per a Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Oriol Junqueras, Dolors Bassa i Joaquim Forn (també contra Carles Mundó i Santi Vila, amb fiança), així com les primeres euroordres de detenció contra Carles Puigdemont, Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig. Val la pena recordar-ho, perquè després el moderat Llarena no va fer res per revertir aquest estat de coses. Amb ell es van produir els dos intents frustrats d'investir presidents Jordi Sànchez i Jordi Turull, que van sortir provisionalment de la presó només per tornar a entrar-hi. Aquest moment posterior a les eleccions de 2017, en què la justícia va impossibilitar successivament la investidura de Puigdemont, Sànchez i Turull, i que es va tancar amb la investidura de Quim Torra (que seria inhabilitat més endavant per la Junta Electoral), és un dels que mostren més cruament de quina manera la judicialització de la política i la mescla interessada dels poders públics van arribar a retòrcer i intoxicar l'estat de dret a Espanya. Llarena també ha estat conegut per les seves euroordres de detenció contra els exiliats, amb cims memorables com els de Bèlgica o Schleswig-Holstein.
Als ítems enunciats al començament, cal afegir-hi el del retorn (o no) de Puigdemont, així com la dinàmica infernal de la política madrilenya, addicta a l'adrenalina dels escàndols, reals o inventats. Sigui quina sigui la decisió que prenguin els dos magistrats, és previsible que no vagi en la línia d'evitar enfrontaments. Així com els de la seva corda pretenen que ETA segueixi viva, desitgen també que el Procés no s'acabi.
