La decisió de Harvard ha sigut l’única possible


La universitat més famosa del món ha fet el que calia fer i resulta que és una gran notícia. No ho hauria de ser. Però encara no fa ni tres mesos que ha començat el segon mandat de Trump i ja ens sorprèn un simple acte de dignitat. Una capitulació hauria donat peu a titulars més petits.
L’administració Trump va enviar divendres una carta de cinc pàgines a Harvard acusant la universitat de no estar “a l’altura de les condicions tant intel·lectuals com en matèria de drets civils que justifiquen una inversió federal”. La carta els imposava una sèrie d’exigències: canviar l’estructura de govern; reformar les polítiques d’admissió; sotmetre a una auditoria externa la Facultat de Medicina, la Divinity School o Facultat de Teologia i altres programes que, segons el que s’afirmava a la carta, presentaven “xifres escandaloses d’antisemitisme o altres «desviacions»”; actualitzar els procediments disciplinaris de l’alumnat; “posar fi al suport” a uns quants grups d’estudiants propalestins i a l’organització progressista National Lawyers Guild i retirar-los el reconeixement de la universitat; comprometre’s a un procés de reforma que duri “com a mínim fins a finals del 2028”, durant el qual la universitat presentarà informes trimestrals sobre el ritme de compliment de les exigències governamentals. Amb l’estil dels mafiosos, el document donava a entendre, sense dir-ho clarament, que si la universitat no complia, perdria el finançament federal.
La carta provenia del departament d’Ensenyament, el departament de Salut i Serveis Humans i l’Administració de Serveis Generals. Tots aquests organismes poden intervenir en la supervisió de la universitat. Hi ha lleis i normes que regulen aquesta supervisió. Impliquen negociacions, investigacions i, pel que fa al finançament federal, uns procediments al Congrés acompanyats d’uns períodes d’informació pública. És un procés deliberadament complicat, dissenyat per protegir les universitats d’intromissions capritxoses i d’origen polític i per garantir que la retirada del finançament federal sigui només l’últim recurs.
Però l’administració Trump primer retira els fons i després negocia, i passa per alt la resta del procés. Primer va posar en el punt de mira la Universitat de Colúmbia. Però quan aquest centre universitari es va sotmetre a les exigències de l’administració, no va recuperar el finançament. Ben al contrari, l’administració s’està plantejant exigir a Colúmbia que accepti la supervisió directa del govern: a tots els efectes, una presa de possessió de la universitat.
Harvard ha optat per una resposta diferent de la de Colúmbia. Els seus advocats van enviar dilluns una carta al govern dels EUA assenyalant que l’administració infringia la llei: “La universitat no renunciarà a la seva independència ni als seus drets constitucionals. Ni Harvard ni cap altra universitat privada pot deixar-se controlar pel govern federal. Així doncs, Harvard no acceptarà les condicions del govern”.
Segons la lògica de la llei, o la lògica de la llibertat acadèmica, o la lògica de la democràcia, no hauria de ser possible cap més resposta. I tot i això, la carta dels advocats de Harvard ha aixecat onades d’entusiasme als cercles acadèmics. Això dona una idea de fins a quin punt han caigut les nostres expectatives en tan poc temps.
Un dels que s’han mostrat més sorpresos és la diputada republicana Elise Stefanik, autoproclamada gendarme de l’educació superior, que va emetre un comunicat en què afirmava que Harvard era “el compendi de la corrupció moral i acadèmica de l’educació superior”.
Els alts càrrecs de l’administració Trump es van afanyar a anunciar, dilluns al vespre, la seva proposta: congelar 2.200 milions de dòlars de subvencions plurianuals.
Tot i això, tinc l’esperança que altres universitats que estan en el punt de mira de l’administració –i ara n’hi ha moltes– segueixin l’exemple de Harvard i facin que la dignitat i el respecte a la llei no ens tornin a sorprendre.
Copyright The New York Times