Hi va haver un temps no gaire llunyà en què un jove, home o dona, exposat a les tafaneries d’una reunió familiar, havia d’enfrontar-se a preguntes i comentaris formulats sense miraments, en una mena d’invasió per etapes: que si ja tenia parella, que quan es pensava casar, que què esperava a fer avis els seus pares, que després del primer fill tocava anar a buscar la parelleta, i en cas de tenir-la, que quan vindria el tercer.
Era una pressió feta amb insistència, a base de penalització de la solteria –sobretot per a les dones–, una esperança de vida més baixa que feia que tot anés més d’hora i que feia sonar més fort el tic-tac d’un rellotge biològic que la medicina no podia retardar tant com ara, i la construcció cultural de la maternitat i la paternitat com a culminació d’una vida plena o, senzillament, d’una vida normal. Amb aquella inèrcia social i que el matrimoni era un passaport oficial cap a la llibertat, la natalitat es donava per descomptada.
Avui som a l’altre extrem, per a bé o per a mal. Ara de preguntes se’n fan les justes, perquè el futur personal és molt més obert en tots els sentits i això podria convertir la conversa en un interrogatori del ministeri fiscal. Si hi afegim dificultats objectives com les de l’habitatge, tot va deu anys més tard que abans. Aquesta inèrcia social d’avui, més que crear un estat d’ànim, crea un estat de desànim. Davant el qual cal recordar que la pregunta més legítima és personal: em fa il·lusió tenir fills? Per contestar-la amb sinceritat i actuar en conseqüència cal alguna cosa més que un pis, cal definir un projecte de vida, perquè posats a veure-hi inconvenients o incerteses, el moment no arribarà mai. Voler-ho de debò no és suficient, però és el primer pas.
