El fracàs de la llei mordassa és d'aquests que causen desmobilització entre l'electorat d'esquerres. La incapacitat del govern d'Espanya i dels grups que li han donat suport des de la investidura de Pedro Sánchez per derogar o reformar aquest text (i encara més després que ells mateixos, començant per Sánchez, n'haguessin fet bandera) és una decepció important, que ve a afegir-se a la causada pels errors i les reculades que s'han comès entorn de la llei del només sí és sí. Dues de les iniciatives legislatives més emblemàtiques del govern de coalició, i de la legislatura, han acabat en poc i brut, com el vi de ca n'Alet. El motiu en els dos casos és el mateix: el càlcul dels interessos de partit i electorals per sobre de l'interès general. Naturalment que el PSOE s'acovardeix sempre davant de la pressió de la dreta nacionalista de PP i Vox (i, en el cas de la llei mordassa, dels sindicats de policia, un altre agent polític de la ultradreta amb un poder important). Però que ni Unides Podem, ni ERC, ni Bildu aconsegueixin negociar amb els socialistes i treure'ls acords presentables en matèries en què se'ls suposa compromesos, i que s'estimin més fiar-ho tot al gest d'aixecar-se de la taula fent cara d'indignació, tampoc no serveix per a res. El joc posterior de declaracions i contradeclaracions, culpant-se els uns als altres del fracàs, només és una manera de subratllar-lo.
La llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, més coneguda com a llei mordassa, és un exemple rotund de llei injusta, de com el principi de l'imperi de la llei, que a Rajoy li agradava tant d'invocar, i la mateixa noció de l'estat de dret, poden ser manipulats amb propòsits contraris a la idea de democràcia. Pedro Sánchez, aleshores des de l'oposició, va ser el primer a convertir la seva derogació en un objectiu prioritari i –ja ho hem dit– en una bandera que s'ha entestat a enarborar també des del poder, a pesar de l'evidència que els anys passaven i la llei promoguda pel ministre Fernández Díaz es mantenia intacta. Quan per fi se suposava que havia arribat el moment de fer-hi alguna cosa (pel camí el PSOE ja havia abandonat la idea de derogar-la, i proposava resignar-se a reformar-la), no s'ha sabut fer. El mateix dia, a més, l'actual ministre de l'Interior, Marlaska, s'encastellava en el discurs d'enaltiment dels cossos armats i uniformats que ha estat la constant de la legislatura. Si amb això el PSOE espera aconseguir la pau, o si més no una certa cordialitat, en la seva relació amb els sindicats de policia, va arreglat.
I van arreglats també els seus socis, col·leccionant carabasses com aquestes. El tòpic segons el qual l'electorat d'esquerres és més fàcil de desencantar que el de dretes (a la gent d'esquerres li agrada dir que és “més exigent”) es basa, com tants altres tòpics, en fets comprovables. Es comproven sobretot a les urnes, on és previsible que, enguany, ni a les municipals, ni a les autonòmiques, ni a les generals falli ni un sol votant de la dreta.
