Contra la decepció, esperança
Després de les eleccions al Parlament català, he detectat al meu voltant moltes reaccions de decepció i de desànim davant dels resultats i de les declaracions dels líders polítics. Confesso que jo també comparteixo la decepció, ja que tenia l’esperança de veure canvis; però no accepto deixar-me portar pel desànim. És per això que m’agradaria fer una anàlisi i algunes reflexions sobre el que ens està passant i, amb molta més modèstia, proposar idees sobre el que crec que cal fer.
1. L’escenari recent. És per a mi evident que durant l'última dècada la política ens ha anat portant cap a una situació que podem qualificar de complicada i de molt poc engrescadora. En destaco alguns trets fonamentals.
La voluntat catalana, que comprenc i que en part comparteixo, de canviar l’actual relació entre Catalunya i l’Estat ha portat els governs d’una banda i l'altra a perseguir dos objectius molt poc realistes, i a voler utilitzar per aconseguir-los dues estratègies molt equivocades. Els dos objectius els podríem batejar com a independentisme molt utòpic i com a unionisme profundament emocional. I les estratègies com a unilateralisme impotent i com a repressió irracional. No s’ha volgut entendre que cap dels dos objectius són raonables en aquest segle XXI, en plena globalització i en ple procés de construcció de la Unió Europea; i que cap de les dues estratègies escollides no és acceptable ni eficaç en un marc en què el diàleg i la negociació són l’eina més corrent, guerres a part, per solucionar les confrontacions polítiques.
Aquests quatre errors, dos per cada banda, han anat endurint l’enfrontament i contribuint a crear un ambient polític en què els debats ideològics i emocionals han passat per sobre del tractament sistemàtic dels importants problemes diaris dels ciutadans. Creix la impressió que l’activitat política, que hauria de servir per ajudar a solucionar dificultats reals de tipus personal, ha deixat de fer-ho i ha passat en canvi a ser creadora de problemes, de confrontacions i de noves divisions entre ciutadans.
Aquesta dinàmica, juntament amb les crisis que hem viscut, ha suposat arreu un increment de la desafecció ciutadana envers l’activitat política, una intensificació de la polarització econòmica i social i una radicalització dels extrems amb el creixement de nous grups radicals contraris al sistema, tant a la dreta com a l’esquerra.
En el cas català s’ha produït una simplificació de la composició ideològica de la ciutadania, que ha quedat separada en dos grups antagònics de dimensions molt semblants: independentistes i unionistes. La realitat és molt més plural. Hi ha independentistes radicals, independentistes negociadors, catalanistes, espanyolistes negociadors i unionistes radicals. Tant un govern com l’altre haurien de tenir això molt més en compte en les seves actuacions.
2. El bloqueig i la decepció. Davant d’aquesta situació, que es pot qualificar de bloqueig polític, existia l’esperança que les últimes eleccions, tant de l’Estat com de Catalunya, poguessin suposar sotracs que portessin a una nova dinàmica. La constitució d’un nou govern a Madrid va millorar les coses momentàniament però no pas en el grau suficient. I els resultats de diumenge a Catalunya no sembla pas que permetin parlar d’un canvi important. És cert que no és el mateix un vot independentista del 48% que un vot del 51%; però amb aquesta petita diferència, i tenint en compte el nivell de participació en cada cas, de la més alta i la més baixa, no es pot parlar d’una nova situació. Tampoc és el mateix un PSC arraconat que un PSC triomfador, però probablement tampoc tindrà opció de formar govern. Tenint en compte això i veient les dificultats de la relació ERC-Junts-CUP, un s’inclina a pensar que seguim allà on érem. D’aquí la forta decepció.
3. De cara al futur. Voldria introduir alguns elements d’esperança que evitin el desànim. Un nou govern català s’ha de fixar dos objectius immediats: reprendre novament una actuació política eficaç de cara als problemes reals, passant per sobre dels debats ideològics i emocionals; i, conservant els seus objectius de canvi, trobar camins de diàleg per desbloquejar la situació de confrontació amb Espanya.
Estic convençut que és molt millor tenir a Madrid un govern de Sánchez i Iglesias que no pas un govern Rajoy. També crec que pot ser molt més útil un possible govern d’Aragonès, amb algun tipus de complicitat amb el PSC i comuns, que no pas els governs de Puigdemont o Torra. Crec que convé seguir mantenint el suport a l’actual govern de Madrid i alhora fer possible una millor entesa a Catalunya, reduint l’actual divisió social i incorporant desitjos i esperances d’una part important dels ciutadans que han quedat exclosos i que s’han sentit oblidats pels últims governs. Per això és important pensar bé les propostes a partir de les quals es pot constituir un nou govern.
Crec que és urgent demostrar la voluntat d’entrar en una nova etapa que porti a l’inici d’un procés de diàleg. Seria d’un gran significat simbòlic demanar i obtenir de Madrid una amnistia per als presos i exiliats oferint a canvi, per part catalana, una renuncia a una declaració unilateral d’independència, i preveient la necessitat d’un referèndum sobre una nova relació pactada en una negociació entre governs. Serà possible?
Joan Majó és enginyer i exministre