Decebre i decepcionar (1)

Dijous, a La tribu de Catalunya Ràdio , Tatiana Sisquella em va manifestar el neguit que crea entre radiofonistes l'admissió de mots que havien après a no dir. "L'altre dia -va deixar anar una mica mosca- els lingüistes ens van fer saber que podíem dir decepcionar , quan sempre havíem dit decebre . L'únic que voldria és entendre el criteri que hi ha darrere el canvi". Intento explicar-lo.

El doblet decebre / decepcionar exemplifica un curiós mecanisme de formació de paraules pel qual d'un verb ( decebre ) es forma un nom ( decepció ), i del nom un altre verb ( decepcionar ). En són exemples influir, influència, influenciar / dissecar, dissecció, disseccionar / de fendre, defensa, defensar, etc.

Són totes formes possibles en català, però això no les fa correctes. L'acceptació dels dos verbs en estàndard hauria de dependre sobretot de dos criteris: que s'utilitzin en un sentit diferent i/o que s'utilitzin molt.

Sovint, però, passa al davant un criteri que trobo més secundari: fer-ho diferent del castellà. N'és un cas extrem que l'IEC perseveri en la no admissió de disseccionar en el sentit d' analitzar minuciosament , clarament diferent del de dissecar .

No ajuda a prestigiar la Filològica (que segur que no analitza la llengua per dissecar-la) que, entre el munt d'esmenes que fa periòdicament al DIEC2 (l'últim cop l'abril del 2011), no en faci una de tan clara. Però -la faci o no- l'ús, en aquest punt, ignora olímpicament la norma, com passa sempre que és absurda. (Continuarà.)