Dos articles publicats a l’ARA, La solitud de l’alumna de català, d’ahir mateix, i La solitud de la professora de català (12-6-22), han tornat a evidenciar la desoladora situació de l’anomenada llengua pròpia als instituts de l’àrea metropolitana. El fet que encara sigui revelador descriure aquesta realitat diu molt de la necessitat d’autoengany del país en aquest àmbit. Alguns comentaris dels lectors als dos articles expressen indignació contra el departament d’Educació. El d’ara i els de l’últim mig segle. Gosaria dir, però, que la tendència a mirar cap a una altra banda davant l’anèmic ús del català de docents i alumnes és col·lectiva, i massa general, per assenyalar només “els polítics”, que són en això, com en tantes coses, un reflex de la societat. Aquí la clau és el conflicte entre voler i poder i com, quan un polític vol i no pot, li surt més bé de preu aparentar que pot i fa, sobretot si fent de veritat pertorbaria “la pau lingüística”. Per a un polític mai no és bon moment per exhibir impotència o crear mal rotllo.
Ara bé, l’autoengany té límits: suporta només un cert grau de decalatge entre el que es vol (fer) creure i el que és. La realitat és tan intrusiva que sempre acaba aflorant. El retrocés del català no es deu (només) a una suma de deixadeses individuals sinó que és la conseqüència indefugible d’un marc social i polític –anomenat bilingüisme – en un context de globalització digital, economia neoliberal i onades migratòries. La impotència política per qüestionar aquest marc i per gestionar aquest context comporta, per més èpica civil que hi oposem, que el castellà es nativitzi i el català es minoritzi. La impotència provoca decalatge i el decalatge fa que les polítiques lingüístiques sempre arribin tard. Es vol blindar la porta quan ja hi ha un esvoranc a la paret. Es parla d’esquivar el 25% de castellà quan, en molts instituts, el seu ús ja supera el 75%. Com en els incendis forestals, la millor estratègia seria admetre fins on arribarà el foc sense que el puguem parar –admetre certa impotència– i conrear els espais que poden fer de tallafoc.
I aquest espai, quan el foc brama i ja hi ha tant territori cremat, em temo que acabarà sent un sistema públic que deixi triar línia segons llengua vehicular. Dic que ho temo perquè seria ideal mantenir la línia única. Però el dilema, sobretot a la metròpoli, serà cada cop més: o salvar alguna cosa o deixar que cremi tot. I com més es trigui a acceptar aquesta crua realitat, menys efectiu serà el tallafoc. Encara no fem tard, si ens ho deixen fer bé, perquè la línia en què el català sigui de debò vehicular –amb docents formats i conscienciats com cal– acabi sent la majoritària, i alguns dels pares que ara rondinen per un excés de català hi apuntin els seus fills. No és un miratge: ha passat a Euskadi. No anar per aquí suposarà, en la pràctica, que en molts centres públics –tal com denuncien Artur Garcia Fuster i Cesc Martínez– no hi hagi la llibertat de parlar en català, un preu potser excessiu per salvaguardar “la pau lingüística”.
