La decadència de Barcelona
Fa uns dies, en aquest mateix diari, Jordi Martí Grau, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, publicava un article titulat "La decadència de les elits". Al seu parer, el que ell qualifica d’elits de la ciutat estan en decadència i només s’apunten als “discursos més catastrofistes”. Aquest és un vell recurs retòric dels que ara governen la capital: quan algú considera que l’Ajuntament no gestiona bé la ciutat, la millor manera de respondre-hi és denigrar-lo, assetjar-lo i situar-lo en la decadència. Un clàssic de qui no vol debatre res i no accepta les crítiques, vinguin d’on vinguin.
Val a dir que l’article em va sorprendre força perquè algunes de “les elits” que Martí hi menciona ni han desaparegut ni estan en decadència. Ans al contrari, són ben actives. Fa només dos anys, Manuel Valls, màxim exponent i cara visible d’una tèrbola operació municipalista de les elits més conservadores de la ciutat, va investir Ada Colau alcaldessa de la ciutat i, de retruc, va fer Martí tinent d’alcalde. Per tant, ni que sigui per agraïment, Martí no hauria de criticar frívolament el grup de poderosos que el va situar al càrrec que ocupa. Mossegar la mà de qui et va posar al despatx és, com a mínim, de mal gust.
Feta aquesta puntualització aclaridora, que permet entendre millor les coses, entro directament al fons de la qüestió. L’article confon deliberadament les elits amb un altre col·lectiu que, aquest sí, ha construït Barcelona des de fa segles i que en cap cas està en decadència. Em refereixo a les persones i entitats de tota mena (fundacions, patronats, universitats, tercer sector, sindicats, empreses, ateneus, associacions culturals o esportives, etc.) que han contribuït decisivament a fer gran Barcelona. Sempre hi han estat quan Barcelona ha fet un salt endavant en qualsevol àmbit, ja sigui urbanístic, sanitari, educatiu o esportiu. La capital de Catalunya ha progressat quan les institucions públiques s’han entès amb una societat civil activa i exigent. I quan una de les dues parts ha fallat, Barcelona no ha anat bé.
Malauradament, això és exactament el que passa ara a Barcelona. L’Ajuntament, de comuns i PSC, ha tallat en sec la relació amb l’àmplia majoria de la societat civil. Són moltes les entitats, empreses o associacions que es queixen de no tenir interlocució amb els que governen la ciutat, ni amb Ada Colau ni amb Jaume Collboni. Senzillament, ni els escolten ni hi col·laboren. La desconnexió entre l’Ajuntament i el batec de la ciutat mai havia estat tan profunda.
Fa ben pocs dies, uns emprenedors m’actualitzaven el seu cas concret. Fa temps que treballen per fer una forta inversió per restaurar i dinamitzar un equipament cultural de la ciutat, actualment tancat, en desús i en estat de degradació. És a dir, sense la necessitat de fer-hi cap inversió pública, volen invertir i crear llocs de treball per dinamitzar un pol de cultura que, a més, és emblemàtic de Barcelona. Davant d’una iniciativa com aquesta, qualsevol ajuntament de Catalunya i d’arreu del món hi posaria totes les facilitats i els assistiria amb diligència per tal de convertir el seu projecte en realitat.
Qualsevol ajuntament? No! L’Ajuntament de Barcelona no només ha decidit no ajudar en res aquestes persones, sinó que ha sabut trobar diversos mecanismes i impediments per aturar el projecte. És possible que aquesta inversió, com tantes d’altres que hem vist i tantes d’altres que s’intentaran, acabi en un fracàs. I no serà només un fracàs dels promotors, sinó que tota la ciutat hi perdrà: llocs de treball, dinamisme cultural i rehabilitació de patrimoni.
Comuns i PSC actuen així duts per un sectarisme absurd que ho contamina tot i que no els permet veure que els resultats obtinguts són els contraris dels que suposadament busquen: avui tenim més contaminació, més brutícia, més desnonaments, més congestió, més delinqüència, menys comerç i menys dinamisme que abans que governessin, però tot això, per a ells, és secundari.
Per tant, la conclusió és clara: qui està en decadència no és la societat civil ni la gent que, des del món associatiu o privat, ha contribuït sempre a fer gran Barcelona. És la ciutat de Barcelona la que s’està degradant, i això és així perquè els que la governen volen reduir la nostra capital a una ciutat trista, provinciana, bruta, perillosa i sense futur. Aquesta serà l’autèntica decadència i per això gairebé un 30% dels barcelonins en volen marxar. Però jo no em resigno que sigui així i per això ho combato.
