La dècada de l'11-S (condensada)

Pel que fa a la política, la primera dècada del mil·lenni va començar la tardor del 2001, en territori dels Estats Units, i es va acabar la primavera del 2011, a l'Àfrica i al Pròxim Orient. En aquesta dècada, el món ric s'ha anat tornant cada vegada més aprensiu -primer pel terrorisme, després per la inseguretat financera-, mentre que els països pobres s'han fet cada vegada més assertius i optimistes.

Això, esclar, és una generalització. El poble de Somàlia no és ni assertiu ni optimista. La Xina continua presentant-se de vegades com un país pobre i de vegades com un país poderós, segons les conveniències, i pel que fa a les anomenades potències emergents encara han de mostrar clarament en quina direcció exerciran el seu vigor econòmic i polític, sigui en l'àmbit col·lectiu o en l'individual.

Aquesta dècada política ja té una personalitat distintiva. Si més no, haurà estat una dècada de transició. Durant la dècada hi ha hagut una fatiga institucional continuada. Les organitzacions internacionals, des de les Nacions Unides fins al Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, retrocedeixen en visibilitat i influència com a organitzacions regionals i internacionals, i, de tant en tant, sorgeixen com a protagonistes institucions com la Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica Occidental, la Lliga Àrab i el G-20.

Les burocràcies estan esgotades i mancades d'idees, cosa no gaire sorprenent, atès que aquesta dècada ha també comportat un buit de lideratge personal. Els règims presidencialistes, concretament els de l'Àfrica però també, per exemple, el de l'Afganistan i el de Veneçuela, afavoreixen la personalització del poder i propicien el culte a la personalitat i l'amiguisme. La mediocritat generalitzada dels dirigents és sensacional.

Però per damunt de tot, el mil·lenni que va arrencar l'11-S es caracteritza -fins ara- per una assertivitat sense contingut. Ossama bin Laden mai no va deixar clar quina mena de califat volia erigir a Manhattan, i no cal dir res del califat mundial. Fins i tot la Primavera Àrab, potser l'enrenou polític més sorollós de la dècada, encara no ha projectat cap visió coherent de futur.

Tot funciona com si les idees haguessin estat víctimes no intencionades del declivi de les ideologies polítiques. En els sistemes democràtics, els sondejos d'opinió i d'intenció de vot han dictat les polítiques. En els autoritaris, les tècniques de supervivència dels règims són diferents, però l'objectiu és el mateix.

Les idees amb pretensió de validesa universal han caigut en un descrèdit sense precedents. No només els règims dictatorials han seguit violant descaradament els drets humans fonamentals, sinó que els governs occidentals s'han girat d'esquena als drets polítics i civils que deien defensar. Les regles universals han patit atacs severs, com ara els trasllats irregulars de presoners i el règim d'incomunicació imposat a certs detinguts. De manera escandalosa, fins i tot s'ha debatut i s'ha posat en dubte públicament la prohibició total de la tortura.

Els governs s'han defensat dient que en la lluita contra el terrorisme les velles regles de la guerra, i en particular les que limiten les víctimes civils, han de ser relativitzades o fins i tot deixades de banda. Aquestes estratègies de conveniència s'han utilitzat en molts conflictes, com hem vist, per exemple, a Sri Lanka, on l'any 2009 els bombardejos indiscriminats al final de la guerra civil van causar la mort de milers de civils.

Un objectiu dels atemptats de l'11-S va ser el liberalisme occidental, però aquest no ha mobilitzat tots els recursos de manera conjunta. Una dècada més tard, la seva credibilitat ha disminuït, fins i tot entre els que tenen el suport d'Occident en les seves revolucions. De fet, fins i tot a Occident mateix, al costat del creixement de grups radicals marginals, hi ha un centre polític indecís que lluita amb els dictats del pluralisme, del feminisme, del liberalisme econòmic i de la viabilitat del seu lideratge al món.

En afers internacionals han sorgit algunes idees noves: és remarcable l'esforç per regular la tensió entre la seguretat de les persones i la seguretat nacional. Ara bé, fins i tot en aquest aspecte no deixa de ser una dècada de transició.

A més, la primera dècada d'aquest nou mil·lenni ens ha deixat en vigílies d'un canvi d'efectes nacionals, regionals i internacionals. Mancades de líders i d'idees, amenaçades per grups intolerants, radicals i sorollosos, tot i que petits, tant a les religions organitzades com a les institucions seculars organitzades els cal urgentment trobar un nou rostre adequat als temps actuals.

Depassats pels avenços de la tecnologia, amb una càrrega feixuga de desigualtats i injustícies, encara hem d'inventar un segle XXI apropiat per a tots nosaltres. No podem suprimir els enfrontaments, grans o petits, d'àmbit nacional o internacional; però en podem reduir la magnitud de manera dràstica actuant sobre les causes, anticipant-nos al seu esclat i intervenint amb solucions alternatives a la guerra.

Hem d'acceptar que l'esclat d'alguns conflictes armats és inevitable. En aquests cas, hem de seguir promovent el marc humanitari que reflecteixen les convencions de Ginebra i de l'Haia, i la promesa de justícia que conté el Tractat de Roma. Tret que aparegui algú amb una idea millor.