La combativa debilitat del pensament (en la mort de Gianni Vattimo)
Dimarts va morir el filòsof italià Gianni Vattimo. Amb ell desapareix l’últim representant del moviment filosòfic i cultural que va ser batejat com a “postmodernitat” i que incloïa, entre d’altres, Jacques Derrida, Jean-François Lyotard i Richard Rorty, tots ells ja traspassats. Amb aquestes morts, alguns voldrien veure també tancada aquesta postmodernitat, que va ser més objecte de caricatures malintencionades i de simplificacions benintencionades que d’una anàlisi acurada i rigorosa. Aquests pensadors van portar fins a les últimes conseqüències el perspectivisme de Nietzsche (“no hi ha fets, només interpretacions”) i la crítica de Heidegger a la metafísica. Se’ls va acusar de relativistes, de menysprear la ciència, d’esborrar les fronteres entre els gèneres literaris, i encara més, de soscavar els fonaments de la civilització occidental i amenaçar-ne la subsistència. Aquestes resistències de l’establishment van ser en la majoria dels casos reaccions interessades pròpies de les lluites de poder en el context acadèmic. Amb el pas dels anys l’etiqueta postmodern ha perdut força, però això no vol dir que els seus efectes s’hagin esvaït com si hagués estat una moda; més aviat han estat metabolitzats en la cultura mainstream i desenvolupats paral·lelament en les teories postcolonial i de gènere.
Vattimo va ser identificat (i sovint estúpidament ridiculitzat) amb el terme pensament dèbil (pensiero debole). Mentre que la història de la filosofia i la modernitat afirmaven l’existència de punts forts d’ancoratge des dels quals els humans podien desentranyar el significat del món i accedir a una percepció vertadera, definitiva i universal de la realitat, els pensadors posteriors a Nietzsche desconfien de qui s’atribueix un accés privilegiat al coneixement. Les certeses a què podem arribar estan situades són el nostre llenguatge, les nostres interpretacions; intents humans, tan humans, de construir comunitats de sentit no tancades en si mateixes, com diuen els que l’acusen d’infantil relativisme, sinó obertes a conversar més enllà dels seus límits.
El professor Vattimo, el ciutadà Vattimo, el filòsof, el polític (no oblidem que va ser parlamentari europeu en més d’una legislatura), encarnava el pensament dèbil, com poden testimoniar aquells que van tenir la fortuna de conèixer-lo encara que fos breument, com és el meu cas. Mentre que els filòsofs malden per defensar els seus sistemes, el capteniment d’aquest torinès d’origen meridional era lleuger, irònic, dèbil. Alguns dels seus deixebles li han retret que no fos més contundent, que no defensés els seus escrits i idees amb més fermesa. Vattimo es prenia seriosament la filosofia, però ni sabia ni volia adoptar l’actitud solemne dels mandarins intel·lectuals. Això feia d’ell un filòsof d’una peça, en què es conjuminaven el pensament i l’acció, la teoria i la pràctica. Un filòsof, però, amb minúscula, algú que no adopta una posició superior.
Va visitar sovint les nostres terres per impartir conferències i l’any 2008 va protagonitzar un dels memorables cicles de la Càtedra Ferrater Mora a la Universitat de Girona. En el tracte personal era amable amb tothom i sabia fugir d’estudi amb elegant murrieria. Vattimo està vinculat a Barcelona per lligams més grans i profunds dels quals es parla poc. Gràcies a les gestions del seu deixeble, Santiago Zabala, professor Icrea, i a la clarividència de l’aleshores rector de la UPF, Jaume Casals, des de l’any 2016 els arxius de Gianni Vattimo estan a la disposició dels investigadors a la biblioteca de l’esmentada universitat. Una peça de la història intel·lectual d’Itàlia i d’Europa de gran valor, l’estudi de la qual atrau i atraurà en el futur estudiosos de la filosofia i del pensament públic. Properament se celebrarà, també a Barcelona, un acte de presentació del llibre editat per Simonetta Moro The Vattimo Dictionary (Edinburgh University Press), que no hauria estat possible sense accés als documents del Centre d'Estudis i Arxiu Gianni Vattimo de la UPF.
Vattimo va ser una figura pública cabdal a Itàlia que parlava des dels marges amb rigor filosòfic. Hi participava des de l’heterodòxia, amb posicions antiautoritàries. Va ser coratjós quan va exposar públicament la seva homosexualitat i quan es va declarar catòlic d’una església traïda per l’Església. Participava en protestes ecològiques i se les va tenir amb la llei. En conversa amb Piergiorgio Paterlini va publicar una autobiografia a quatre mans, Non essere Dio (publicat en castellà per Paidós), en què obria les portes del seu cor, generós i agosarat.