El debat sobre desigualtat que necessitem
Mentre els habitants de les economies més riques del món debaten sobre el futur de la classe mitjana, més de 800 milions de persones a tot el món no tenen accés a l’electricitat. I més de 2.000 milions de persones no tenen instal·lacions de cuina no contaminants, cosa que els obliga a utilitzar alternatives tòxiques -com ara excrements animals- com a principal combustible per cuinar. A més, les emissions de diòxid de carboni per càpita d’Europa i els Estats Units encara són molt superiors a les de la Xina i l’Índia. Quin dret tenen a queixar-se, particularment els nord-americans, quan la Xina augmenta la producció amb indústries de xemeneies per contrarestar la desacceleració econòmica causada per la seva guerra comercial amb els Estats Units? A Àsia molts veuen el debat introspectiu d’Occident sord i fora de lloc.
Encara que Europa i els Estats Units aturessin deliberadament els seus motors de creixement capitalista -com haurien de fer si s’apliquessin algunes de les propostes polítiques més radicals-, no n’hi hauria prou per contenir l’escalfament global si les economies emergents es mantenen en la seva actual trajectòria de creixement del consum.
Les dades més recents de les Nacions Unides suggereixen que el món ja ha arribat a un punt d’inflexió en què hi ha poques possibilitats d’impedir que l’augment de la temperatura global no superi el llindar que els científics climàtics consideren segur: 1,5 °C per sobre dels nivells preindustrials. De fet, és probable que es registri un increment significativament més alt. Segons un informe recent del Fons Monetari Internacional, limitar l’escalfament global a 2°C exigiria un preu del carboni global d’almenys 75-100 dòlars per tona de CO 2 -més del doble de l’actual- el 2030.
Qualsevol solució al problema requereix dues parts interconnectades. La primera i més important és un impost global a les emissions de CO 2, que dissuadiria de les activitats que exacerben l’escalfament global i fomentaria la innovació. Igualar el preu de les emissions de CO 2 a escala global eliminaria les distorsions per les quals, per exemple, una empresa establerta als Estats Units pot optar per reubicar la seva producció a la Xina per augmentar les emissions de carboni. És més, un impost mundial al carboni aconseguiria de cop el que infinitat de mesures de política ambiental no poden aconseguir fàcilment.
El segon component crític és un mecanisme que impulsi les economies emergents i menys desenvolupades a acceptar una reducció de les emissions, cosa que pot ser molt costosa en termes de creixement desaprofitat. En els últims anys, qui ha contribuït més a l’increment global de les emissions de CO 2 ha sigut Àsia, amb el seu ràpid creixement, i on es construeix una nova planta de carbó per setmana. Per a les economies avançades, on la planta de carbó mitjana té 45 anys, eliminar gradualment aquestes instal·lacions és una oportunitat fàcil en termes de reduir les emissions de CO 2. Però a Àsia, on l’edat mitjana de les plantes de carbó és de tot just 12 anys, el cost que les plantes passin a l’oblit es torna pràcticament inviable sense ajuda externa.
És cert, Europa i els Estats Units poden aplicar aranzels més alts als països en desenvolupament que no compleixin els estàndards en emissions de carboni. Però, més enllà dels desafiaments tècnics, això plantejaria qüestions de justícia, donada la profunda desigualtat energètica global. Una idea prometedora, que he suggerit prèviament, seria crear un Banc de Carboni Mundial que s’especialitzés en qüestions de transició energètica i oferís assistència tècnica i financera als països pobres i amb ingressos mitjans.
En principi, un impost al carboni o un sistema de quotes, com el que ha instituït Europa, poden funcionar. Però, com va demostrar el difunt economista Martin Weitzman en un treball innovador a començaments dels 70, hi ha subtileses importants que depenen de factors impredictibles. Per exemple (i simplificant molt), si els científics tenen una idea bastant precisa de la quantitat d’emissions acumulades de CO 2 que el planeta pot tolerar entre avui i el 2100, i si els economistes no estan tan segurs de quina trajectòria de preus animaria els països i les empreses a adherir-se a aquests límits, llavors l’argument a favor de les quotes (comerciables) és fort. Amb altres presumpcions sobre la naturalesa de les incerteses al voltant de costos i beneficis, és preferible un impost al carboni.
Una qüestió que Weitzman no va considerar és que els acords sobre un impost al carboni probablement seran més transparents i més fàcils de monitoritzar que les quotes. Això és especialment important en el comerç internacional. Eren bones les raons per les quals una successió d’acords de reducció d’aranzels entre múltiples països després de la Segona Guerra Mundial va intentar eliminar restriccions regulatòries i de quantitat, i reemplaçar-les per programes aranzelaris relativament simples. D’altra banda, els impostos al carboni podrien generar ingressos significatius per donar suport a la investigació verda, compensar les famílies amb baixos ingressos dins dels països pels costos de transició (per exemple, donant als propietaris d’automòbils incentius per vendre les velles andròmines i comprar vehicles més eficients en termes de combustible) i finançar transferències dels països rics als països pobres a través d’un mecanisme com el Banc de Carboni Mundial. Les quotes, en principi, podrien subhastar-se per assolir el mateix objectiu, però molt sovint es regalen.
A la pràctica, gairebé tots els 40 països que han establert preus del carboni nacionals ho han fet de manera indirecta, a través de quotes. Els responsables europeus de les polítiques són particularment entusiastes d’aquesta estratègia i diuen que és molt més digerible políticament que introduir un impost al carboni. Però no queda del tot clar que passi el mateix amb un sistema global, en què la transparència comporta una prima. En la mesura que augmenta el cost de distorsionar impostos i quotes, té més sentit alinear-se en el sistema més eficient possible.
Cada vegada més, l’evidència científica indica que el món podria arribar aviat a un punt de no retorn pel que fa al canvi climàtic. De manera que, en lloc de preocupar-se gairebé exclusivament per la desigualtat econòmica i política, els ciutadans dels països rics han de començar a pensar en la manera de tractar la desigualtat energètica global abans que sigui massa tard.
Copyright Project Syndicate