El debat més masclista i fastigós de TVE
Nit de dissabte ignominiosa a TVE amb ¿Cómo lo ves?, el programa de Carlos Herrera. Més enllà de les preguntes estúpides i inútils entorn de l’assetjament sexual, la barbaritat radicava en els arguments per contestar-les, sobretot, dels homes i el presentador. L’elenc tenia nivell: Pepe Navarro (acusat d’assetjament en alguna ocasió), Santiago Segura (creador del fastigós personatge de ficció Torrente) i Salvador Sostres (masclista empedreït de qui circula fins i tot un vídeo en què baveja teoritzant sobre les vagines de les noies de divuit anys). Al bàndol de les dones, Isabel Gemio (la millor en arguments), Marta Robles i Cayetana Guillén Cuervo.
L’espai d’aquest article no em permet recollir l’immens repertori de bestieses i tesis llefiscoses de masclistes ignorants. Herrera preguntava: “ ¿Cuál es el perfil de un acusador? ¿Es un seductor? ¿Alguien que corteja? ¿Alguien que libremente quiere establecer algún tipo de relación erótico-festiva con alguien?” Per saber-ho van recórrer a un expert que, lògicament, era un home: Enrique Rojas, psiquiatre. Fins i tot ell va caure en l’animalada de dibuixar l’assetjador com si fos Don Juan Tenorio: “ Una persona que usa muy bien la magia de la palabra y la corporalidad, conoce bien los mecanismos de la afectividad ”. Va tenir la barra de dir que el que separava el coqueteig de l’assetjament “ es una línea muy vaporosa ” i que, per tant, les dones ho podien malinterpretar. Deia que calia explorar la personalitat de les víctimes per analitzar cada cas, ja que n’hi ha que menteixen i poden tenir “ desajustes de la personalidad o comportamientos histéricos ”. Afirmava que un assetjament era subjectiu perquè depèn de la susceptibilitat femenina: “ Una mujer se puede sentir mal cuando un hombre le dice algo agradable o hay una insinuación ”.
El debat va caure en el patètic mansplaining : els homes alliçonant les dones sobre què era assetjament i què no ho era, informant que moltes mentien, que molts homes eren pesats però no assetjadors, que alguns eren malalts, que la llei de la violència de gènere era determinista i feixista. Herrera fins i tot va dir que ell havia educat les seves filles “ en el odio al hombre ” perquè només així es farien respectar. Santiago Segura va ridiculitzar Isabel Gemio, imitant-la i falsejant una gesticulació amanerada i parlant com si gemegués. “ No voy a hacer un micromachismo y tratarte con mano blanda. Te hablaré como a un hombre ”, li va engegar ell per rebatre-la.
Teleporqueria indecent, impròpia d’una televisió pública, que pretenia remuntar la mala audiència utilitzant la violència contra les dones com a espectacle de debat. Una imprudència mediàtica perquè la construcció de polèmica barata entorn del que no cal ni qüestionar perpetua la cultura de la violència i avala teories sexistes nocives.
L’assetjament sexual no és una polèmica. És una realitat que cal abordar des de la responsabilitat social, política i mediàtica. I des de l’educació, perquè en el futur no hi hagi més homes que defensin disbarats a la tele sense tenir-ne ni idea.