El debat i l'estàndard

El català del debat de diumenge -sobretot el de Mas, Navarro i Junqueras- era força digne, però també evidenciava que fins i tot el discurs més formal, el que no para de dir vostè (una paraula odiada pel vell catalanisme republicà), manté trets com a mínim subestàndards.

Fa el datiu plural amb els hi ("Els hi he de dir que..."), opta per formes àtones en adjectives de relatiu amb preposició ("Són els comicis en els que..."), no aplica la caiguda de preposició ("Ens havíem compromès a que...", "Coincideixen en que...), etc.

En alguns d'aquests casos seria bo que ens plantegéssim si no val més flexibilitzar la norma i acceptar que són usos plenament estàndards, en lloc de continuar insistint en una ortodòxia que no fa forat ni en els alumnes més disciplinats.

Un divorci ad infinitum entre l'estàndard i l'oral desgasta el crèdit de la mateixa norma i contribueix a crear la falsa i desencoratjadora sensació que ningú parla bé. Però també ens crea greus problemes a l'hora d'escriure, perquè ens obliga a escriure el que no diem.

I això mateix passa amb fenòmens molt recents d'interferència que jo combatria frontalment. Obsedits a convertir "els acords en els que..." en "els acords en què / en els quals...", no advertim que en l'oral espontani de molts catalans ja no se sent mai cap el que, la que, els que, les que .

Diumenge Sánchez-Camacho o Rivera deien coses com "el qué vostès volen", "no sap res del qué passa", "el qué sobren són càrrecs", etc. Hi poso l'accent agut perquè se sol dir amb una e més aviat tancada.

I el mateix Pellicer va acabar amb "Aquesta intervenció, la qué ha tancat aquest debat..." I el pitjor és que això ho acaben escrivint els nens a les escoles.