El debat de desorientació general
Des dels temps del president Jordi Pujol, el debat sobre l’orientació política general del Govern s’ha convertit, com s’ha dit sovint, en una llista de la compra on s’hi posa de tot una mica. I les interpel·lacions de l’oposició accentuen aquest format en el sentit que es dediquen a buscar què ha quedat fora de la llista. Que aquest any s’hagi repetit el format més tradicional deu ser senyal del “retorn a la política”, que és la manera eufemística de tornar a l’autonomisme. Però, sigui com sigui, és un estil que fa difícil saber quines són les prioritats, si és que n’hi ha.
Si atenem el discurs d’enguany, és cert que el president Pere Aragonès ha fet dues referències breus a les prioritats del Govern. Una, explicitant “les transformacions que el país necessita: la social, la verda, la feminista i la democràtica”. Més endavant, assenyalant els ideals republicans que guien l’acció de govern: “llibertat, igualtat, fraternitat, ecologisme, feminisme, pacifisme, diversitat cultural, europeisme i ser útils a la ciutadania”. Ja és alguna cosa, però em reconeixeran que el seu caràcter genèric i declaratiu no permet conèixer preferències clares de l’acció de govern.
A vegades és útil veure de què no es parla o es parla poc. Llegint les transcripcions, i si no m’he descomptat, és significatiu que el president no utilitzés ni una sola vegada la paraula riquesa. Sí que parla de benestar, però referit a les polítiques socials o al benestar emocional. I la paraula empresa o empresari, a part de les referències al departament d’aquesta matèria, hi apareix tres vegades lligada a la solvència, el teixit o l’ecosistema empresarial. Per la seva banda, el diputat Illa tampoc no parla de riquesa i només es refereix una vegada a la pèrdua de capacitat empresarial, en un retret farisaic a les empreses que el govern espanyol va empènyer fora amb el 155. La CUP, paradoxalment, és qui més parla de riquesa, però mai per demanar que se’n creï sinó per exigir que es comparteixi. I Junts no parla ni una sola vegada d’empresa, i només una de riquesa... de la diversitat cultural.
Vist en general, i en conclusió, crec que no és una exageració afirmar tres coses. Una, que el debat sobre l’orientació política general del Govern és un bon retrat de la situació de desorientació política general del país. Dues, que més enllà de la qüestió del conflicte amb Espanya, el discurs polític està fixat fonamentalment en les polítiques socials, ambientals i de gènere. I tres, que el convidat de pedra en el debat és la creació de riquesa que passa per la fortalesa empresarial i que és, en definitiva, indispensable per atendre les polítiques socials i de benestar.
És cert que el president Aragonès va fer referència a l’economia en la seva llista de la compra. Per exemple, va prometre un pacte nacional per la indústria i un pacte nacional de transformació energètica –això dels pactes sol ser xutar pilotes endavant–, i va destacar l’aposta per la ciència i la innovació, qüestions en les quals l’endarreriment del país és escandalós. Però la inconcreció d’objectius –de fet, ja hem vist que no apareixien entre les grans transformacions “necessàries” o els principis bàsics anunciats–, així com la indiferència que van merèixer entre els diversos grups, és clamorosa.
Entenc que la dificultat per assenyalar grans objectius de país i centrar-se en les polítiques de segon i tercer nivell té més a veure amb el fet que els primers s’escapen de la competència autonòmica que no pas amb la incompetència dels nostres polítics. També –i no és poca cosa– crec que hi ha una gran limitació en la capacitat d’expressió retòrica causada per un sistema escolar que l’ha mal atès. Però, principalment, falten lideratges, públics i provats, individuals i col·lectius –i diversos, esclar– capaços de proposar una idea forta i clara de com hauria de ser el país, i de convidar-nos a participar en la seva construcció.