La debacle afganesa i de les relacions internacionals

Les imatges escruixidores d’afganesos aferrats al buc d'un avió de les Forces Aèries dels Estats Units en un intent desesperat de fugir de l’Afganistan recorden la caiguda de Saigon i les horribles escenes de diplomàtics nord-americans evacuats amb helicòpter deixant enrere partidaris que s'esllanguirien als camps de reeducació. Hem de preguntar-nos: qui és el responsable del retorn dels talibans i d’un nou augment de la barbàrie en nom d’Al·là a l’Afganistan? En el discurs desafiant amb què justificava la seva política, el president Biden va ometre convenientment qualsevol reconeixement de la seva responsabilitat en aquest desenllaç desastrós. Va culpar el govern i l'exèrcit afganesos de tots els problemes. I segurament l’administració de Biden no està lliure de culpa pel caos actual a l’Afganistan, però s’ha de reconèixer que un cop Trump i Khalilzad van firmar aquell desastrós acord unilateral amb els talibans, el destí de l’Afganistan va quedar segellat. Només era qüestió de temps. Si mantenir-hi 2.500 o 5.000 soldats nord-americans, o un de sol, hauria fet cap diferència és un tipus d'especulació subjecta a conjectures. Això no vol dir que la decisió de retirar soldats nord-americans fos errònia per se, sinó que, evidentment, la planificació de l'operació va ser inadequada. Com és habitual, moltes persones innocents van quedar enrere. Certament, va haver-hi un fracàs moral en el fet d'ajudar a marxar el màxim possible d'afganesos que havien donat suport a la intervenció dels EUA i a la seva presència militar a l’Afganistan. La caiguda del govern afganès era previsible. La rendició als talibans va anar guanyant ritme lentament després de l’acord de Doha, però va començar a fer-se més evident tan bon punt el president Biden va anunciar a l’abril que les forces nord-americanes es retirarien de l’Afganistan.

Però hi ha una segona part de la debacle a l'Afganistan. Sorprenentment, quan pensem en els talibans, ens imaginem un exèrcit maldestre de 70.000 soldats, islamistes fervents, que s’enfronten i derroten un modern exèrcit afganès de 300.000 homes. No obstant això, el món s'ha quedat de pedra quan ha vist la rapidesa amb què l'exèrcit talibà ha reconquerit l'Afganistan des de Kunduz els dies 7 i 8 d'agost, a través de Mazar-e-Xarif i totes les altres capitals provincials la setmana passada, fins a Kabul diumenge. Efectivament, una de les raons de la derrota dels afganesos ha sigut la mala formació i la corrupció dels seus oficials. També podem afegir-hi que l’estratègia d’empènyer els talibans cap a les muntanyes i cap a l’interior, assegurant les ciutats amb l'exèrcit afganès, no va funcionar com s’esperava. Els talibans van trigar només unes setmanes a escombrar aquest exèrcit, que havia estat finançat i entrenat pels Estats Units durant vint anys.

És impossible predir com evolucionarà la situació actual. Però podem entendre millor la violència dels talibans si revisitem la seva història. Els talibans són un moviment paixtu que va aparèixer a principis dels anys noranta després de la retirada de les tropes soviètiques de l'Afganistan. Un cop al poder, van imposar la seva pròpia versió violenta i autoritària de la llei de la xaria, exemplificada per càstigs com ara execucions públiques d'assassins i adúlters condemnats, amputacions per als culpables de robatori i la imposició del burca total per a les dones. Els talibans també van prohibir la televisió, la música i el cinema i es va prohibir a les nenes anar a l'escola a partir dels 10 anys. Tot això ens diu que els talibans governaran un cop més l'Afganistan amb una violència i una barbàrie extremes. Amb tot, alguns analistes continuen creient que gràcies a les negociacions de Doha hi ha marge per a un compromís amb els talibans, i que la mediació internacional ha jugat un paper positiu a l'hora de demanar-los una actitud més pragmàtica. Es tracta simplement d’un desig. El govern dels talibans serà un gran perill per a tots els afganesos i per als països veïns. No oblidem que, una vegada més, grups terroristes com Al-Qaida i el Daeix aprofitaran el nou ascens dels talibans per crear bases a l’Afganistan.

Finalment, el destí del poble afganès sota el nou govern talibà és la qüestió més important. Una cosa és segura: el patiment dels afganesos no s'acabarà. Des del punt de vista dels afers internacionals, sens dubte caldrà un esforç herculi per mantenir unes relacions operatives dignes amb els talibans. Tot i això, l’Índia, l’Iran, Rússia i la Xina esperen estabilitat i la fi del vessament de sang a l’Afganistan. Però el retorn dels talibans no serà necessàriament benvingut en tots aquests països, malgrat que puguin alegrar-se del retrocés dels Estats Units. També hi haurà por al jihadisme islàmic a tot l’Orient Mitjà, incloent-hi Turquia i l’Aràbia Saudita. Per tant, per a tots ells, la debacle afganesa no és la història de la derrota de la democràcia en un país, sinó un signe del fracàs de la política internacional en general.