Disperslàndia
Opinió04/11/2016

'Deadlines'

Santi Balmes
i Santi Balmes

Dates límit, el gran maldecap de mig món. Dates límit per acabar el disseny d'una casa, per finalitzar un disc, pagar un rescat, o per comprar uns bitllets d'avió en oferta abans que el teu cunyat te'ls refregui per la cara. Deadlines -terme anglès per denominar la línia vermella temporal que no has de creuar- com els que em posa el jefesito Borja Duñó per lliurar un article com el que ara mateix llegiu. Els terminis turmenten a qualsevol professional menys al gremi de paletes, els quals des de temps ancestrals saben que els temps límit són igual d'aproximatius que consultar el temps per internet, és a dir, amb un marge d'error d'un 50 per cent. Però la resta els patim, els arrosseguem, ens llevem amb el dia X marcat en vermell en el nostre calendari mental i ens adormim en un estat de flaccidesa provocat per l'estrès. Alguns, no obstant, els obvien mentalment.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Em refereixo als que procrastinen i mai acaben de trobar el moment idoni per fer l'amor amb les muses (aquella nit en què engendraran una obra d'art o el perfecte treball de ciències per a l'institut). També són enemics del modus operandi dels perfeccionistes, que arriben a pensar que el seu esdevenir depèn totalment de triar la correcta preposició en la pàgina 325 del seu assaig sociològic. Odiem les dates límit però en el fons les necessitem, igual que un infant necessita de tant en tant un sermó que el torni a l'òrbita terrestre. Conec un tipus que porta amb el seu segon disc en solitari ni més ni menys que quatre anys. Ningú el pressiona i el tipus ha acabat engolit pels seus dilemes hamletians. Per això, i encara que m'han fet la vida impossible, agraeixo els deadlines dels collons, perquè gràcies a ells podem caminar pel carrer i que la vorera estigui convenientment pavimentada, que els llibres siguin a les prestatgeries, que tu puguis llegir aquesta columna, i sobretot que a les parelles no se’ls hi covi l'arròs. Perquè potser, estimat lector, tu existeixes gràcies al fet que un dels teus progenitors va marcar un temps límit entre tant desgavell nocturn. Deadlines give live.