28/01/2016

Davos i el capitalisme

Dos dies abans de la posada en marxa del Fòrum Econòmic Mundial, no sé si casualment el Fons Monetari Internacional va fer públic el seu informe sobre perspectives de l’economia mundial. El dia abans de començar, segur que no casualment, Oxfam Intermón va publicar el seu informe núm. 210. D’altra banda, les borses, una vegada més, empenyen plenament la direcció de l’economia...

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’FMI redueix les previsions de creixement de l’economia mundial; detecta reptes que, “si no es gestionen adequadament, podrien fer descarrilar el seu creixement”, i urgeix “a prendre mesures d’estímul a la demanda i a fer reformes estructurals”.

Cargando
No hay anuncios

Oxfam insisteix, un cop més, en el gran increment de les desigualtats; denuncia que ara les 62 persones més riques del món ja acumulen la mateixa riquesa que els 3.600 milions de persones més pobres; explica que la riquesa dels 62 ha crescut en 5 anys un 41%, mentre que la dels 3.600 milions s’ha reduït un 41%, i calcula que als paradisos fiscals hi ha amagats més de 7,6 bilions de dòlars.

La lectura dels informes m’empeny a expressar algunes conviccions personals, no sé si vàlides arreu, però sí a Espanya i a Europa.

Cargando
No hay anuncios
  1. Crisi. No hem sortit de la crisi. Hem aturat la recessió i hem recuperat un cert creixement, fruit d’algunes reformes imprescindibles (amb gran dolor per a una part de la població) i d’alguns elements externs conjunturals (euro, petroli, liquiditat...). Però la recuperació no ha arribat a tothom, i no és sòlida; falten encara reformes més profundes que afecten l’estructura del sistema. La crisi era un avís de tot això, i, en no haver reaccionat, seguim en crisi sistèmica.
  2. Desigualtat. La desigualtat no és la conseqüència de la crisi; és, en bona part, la seva causa. L’element fonamental de la fortalesa d’una economia desenvolupada ja no és la reducció de costos: ha passat a ser la productivitat i la innovació. Tant l’una com l’altra demanen una millora de la inversió en capital humà (salut i formació) i un augment de la inversió física productiva (tecnologia i capital). L’augment de les desigualtats ha reduït l’abast i la qualitat dels serveis bàsics, i aquest és un dels dos factors que ha degradat la productivitat del conjunt; ha reduït també les retribucions salarials, i ha suposat una reducció del consum. Un cercle viciós...
  3. Especulació. Hi havia un temps en què es podia justificar un cert nivell d’acumulació de riquesa, ja que això permetia disposar del capital imprescindible per incrementar la inversió privada en equips i tecnologia, i per tant ajudava a augmentar l’ocupació i la productivitat total. Però això ha deixat de ser així. Gran part de la nova riquesa acumulada per una part de la població no s’ha dedicat a augmentar la inversió productiva sinó a un negoci especulatiu que no ha creat valor real i que ha provocat una inflació del valor dels actius financers i immobiliaris, i dels recursos energètics i alimentaris, que són cada cop més lluny de l’abast de molta gent. La pretesa funció social de la riquesa ha desaparegut en bona part. La importància de l’economia financera respecte de la productiva, la globalització i la desregulació del mercat financer, i l’augment de les desigualtats, són els virus que han corroït el sistema.
  4. Anticapitalisme. No és d’estranyar que tot plegat hagi originat propostes antisistema. Si això vol dir eliminar la llibertat, ressuscitant economies planificades i estatalitzades, no m’hi trobaran pas. Però potser em trobaran a primera fila si suposa: 1) mantenir el funcionament del mercat, amb una forta regulació per fer eficaç la competència, eliminant els abusos, els oligopolis i les posicions dominants; 2) potenciar una forta redistribució fiscal que asseguri un estat del benestar sòlid, i 3) atacar frontalment, amb regulació o amb tractament fiscal, l’economia especulativa i la preponderància dels mercats financers en les decisions econòmiques.

El sistema malalt no és tant el capitalisme com el capitalisme financer. Sospito que a Davos hi són sobretot els que volen defensar el sistema tal com està ara, i per això no estan disposats a acceptar que està corcat. El sistema que convindria és el que proposaven i haurien de tornar a proposar, amb el nom que calgui, els partits socialdemòcrates europeus ja fa uns trenta anys. Però fins i tot ells han caigut en el doble parany de la desregulació i de la fiscalitat no redistributiva. Serà llarg...