Des que vaig tenir ocasió de seguir de prop els primers passos professionals davant d’una càmera de David Verdaguer fent el “reporter del bigoti” de l’Apm? a TV3, cada èxit seu és una gran alegria. Ara, en menys d’una setmana, ha recollit el Gaudí i el Goya com a millor actor protagonista per la seva encarnació (no se m’acut concepte més precís per definir a quin nivell ha estat capaç de portar la seva interpretació) de l’humorista Eugenio a la pel·lícula Saben aquell.
Verdaguer ha tingut el talent per transmetre aquella personalitat del seductor tímid, de l’home perplex per un èxit que no buscava, de l’artista amb la síndrome de l’impostor, del pallasso que plora per dins, del marit egoista que s’arrepenja en la parella, del pare que es diu massa tard que no ha nascut per ser pare, de l’adult que no sap el que vol i que quan pot, s’escapa. Si a això hi afegim que Verdaguer clava el timbre de veu i els gestos, inclòs l’icònic aixecament de celles d’Eugenio, estem davant d’una autèntica recreació.
La rèplica de Carolina Yuste és esplèndida, amb el retrat de la dona d’una època no gaire llunyana que pensa i calla, que s’admira i que pateix, i això ens porta fins al director, David Trueba, que li ha donat a aquesta història tan pròxima i tan nostra tot el que temps que ha necessitat per transmetre sense presses la infelicitat i la tendresa d’uns protagonistes dissortats a qui la vida va somriure fugaçment. I encara que en les categories de millor pel·lícula i millor direcció aquest any hi havia pel·lícules tan indiscutibles com Creatura i La societat de la neu, Trueba ens ha deixat una pel·lícula que són els ulls amb què a partir d’ara mirarem aquell humorista tan poc còmic que era Eugenio.
