Van jugar a pòquer els líders independentistes?
SubdirectorL'independentisme viu angoixat amb una pregunta: ¿van mentir els líders del Procés quan van prometre el 2015 una independència ràpida (entre 18 i 24 mesos) i sense costos elevats? ¿Van amagar informació a la ciutadania en els dies previs a la DUI del 27 d'octubre? ¿És veritat, com va dir l'exconsellera Clara Ponsatí, que "estàvem jugant al pòquer i anàvem de 'farol'"? Són preguntes pertinents en un sistema democràtic, on s'ha de retre comptes, tot i el difícil context emocional que suposa el fet que els protagonistes siguin avui a la presó o a l'exili. Si el moviment vol superar el desconcert actual, però, ha de fer un esforç per respondre aquestes preguntes. No és fàcil, perquè encara hi ha polítics que fan servir una retòrica volgudament confusionària al voltant del terme República.
La paradoxa és que aquest procés d'independència ha estat dels més transparents de la història, amb fulls de ruta públics i debatuts fins a l'extenuació i que ara serveixen com a prova en la causa judicial del Suprem. O sigui que d'ocultació no n'hi va haver. El problema de fons, i que avui és compartit per la majoria dels implicats, és que el full de ruta pactat era poc realista i molt imprecís, ja que no s'explicitava amb claredat com s'havia de produir la independència si no era pactada. Potser més que d'engany s'hauria de parlar d'autoengany, almenys en un primer moment. Veiem-ho.
Es parlava d'"estructures d'estat" i de "control efectiu del territori", però enlloc s'explicava com es podia aplicar una DUI sense el poder coercitiu real de què disposa un estat: policia, aparell judicial i, en última instància, exèrcit. Tot se supeditava a una pressió internacional que mai va arribar o a un comportament de l'estat espanyol que no es corresponia amb la seva trajectòria històrica. En el famós Llibre Blanc no es planteja la resposta a la gran pregunta: ¿què fas si t'envien la Guàrdia Civil? El 'farol', potser inconscient a l'inici, consistia a fer creure que es tenia una resposta per a aquesta pregunta més enllà de fer sortir la gent al carrer.
En la recta final dels preparatius de l'1-O és quan comença a aflorar la preocupació sobre què passaria després del referèndum, si finalment s'aconseguia celebrar. En una entrevista publicada a l'ARA el 29 de setembre a Carles Puigdemont, la directora Esther Vera i jo mateix li vam formular la pregunta de com es podia aplicar una DUI sense poder coercitiu. El president, després de subratllar el seu optimisme davant l'escepticisme dels periodistes, va respondre amb una altra pregunta: "¿Algú creu que després de superar tants obstacles per arribar a l'1-O, no serem capaços de gestionar els efectes que se'n desprenen?" Deixarem que sigui el lector el que determini si en van ser capaços o no. Però és evident que aquest tipus de resposta anava en la direcció de fer creure que, efectivament, hi havia un pla previst.
Avui molts dels polítics implicats afirmen que mai van dir que la independència fos una cosa ràpida o fàcil. Pot ser. Però no es tracta tant del que deien en la seva literalitat com en el que deixaven que la gent cregués. Una gent que, per cert, s'alimentava en part en base a unes cadenes de WhatsApp on tot prenia un aparent sentit i es cridava a desconfiar dels mitjans de comunicació (fins i tot de l'ARA). L'efecte bombolla va funcionar a la perfecció, tal com he explicat en l'article "L'espiral del silenci independentista".
Vist amb perspectiva, és evident que la creació d'un estat d'opinió en què la independència fos una possibilitat real formava part d'una estratègia més àmplia per intentar forçar una negociació amb l'Estat. És el que Ponsatí ha qualificat de "pòquer", un joc en el qual ella era molt conscient de participar, ja que, segons va declarar en una entrevista a Vilaweb, va començar a preparar l'exili abans de l'1-O. "A final d’agost ja prenia mesures sobre això i ja sabia que una euroordre a segons quins països no era tan automàtica", afirmava Ponsatí l'11 de març passat. O sigui, que mentre el discurs oficial era que es disposaven a fer la independència, en privat alguns consellers ja preparaven l'escenari de l'exili, és a dir, de la derrota.
Aquesta diferència entre el discurs oficial i el real es va fer especialment intensa en els dies anteriors al 27 d'octubre, quan el president Puigdemont, conscient que ja no pot mantenir més la ficció, decideix convocar eleccions. Semblava que era el moment oportú per parlar clar a la ciutadania, destapar el joc i pilotar un canvi de rasant, però justament la por a quedar com uns traïdors i uns mentiders, més el factor de la competència interna, va portar els líders independentistes a tirar endavant amb una DUI que tothom sabia que no es podia fer efectiva. No per falta de preparació, com ara diuen alguns, sinó perquè no era possible si l'Estat s'hi oposava amb la força.
La resta ja és història, però la resposta a la pregunta inicial és que més que mentir, els polítics catalans "van deixar que la gent cregués" en la possibilitat d'una independència unilateral, esperant així poder provocar un miracle europeu d'última hora que no va arribar. Van voler enganyar l'Estat fent veure que tenien una escala de color quan en realitat tenien una mísera parella. El problema és que l'Estat sabia des de l'inici de la partida quines eren les cartes catalanes. Per això el 'farol' mai va tenir possibilitats de funcionar.