L’espiral del silenci independentista

SubdirectorLa sociòloga Elisabeth Noelle-Neumann va formular als anys 70 la teoria de l’espiral del silenci per explicar certs comportaments humans gregaris. Aquesta teoria afirma que l’individu té por de l’aïllament, de ser estigmatitzat, i per tant en un context en què una majoria imposa un relat que no comparteix tendeix a restar en silenci per no patir conseqüències. En el cas català aquest concepte s’ha aplicat sovint per descriure el comportament d’una suposada massa unionista que, a causa de l’imaginari clima d’adoctrinament que impera a Catalunya, no s’atreviria a discrepar en públic. En els últims mesos hem vist exemples concrets que aquesta espiral del silenci no era tal. L’espanyolisme s’ha expressat amb tota llibertat, amb diversitat d’accents, i disposa de molts altaveus per fer-ho. En canvi, sí que resulta interessant saber si en els últims anys hi ha hagut una espiral de silenci dintre del camp independentista. I la resposta és que sí: en el bloc independentista ha operat una idea que s’ha demostrat falsa, i és que l’assoliment de l’estat propi depenia exclusivament de la voluntat dels polítics catalans. Per tant, era una simple qüestió de pebrots. I aquesta creença ho ha enverinat tot.

I quina és la realitat? Doncs que a l’hora de la veritat la independència és una cosa que no depèn només dels interessats sinó de tercers, i per tant no és una promesa que es pugui fer de manera unilateral. En posaré un exemple molt clar: els kurds de l’Iraq tenen el 90% del suport popular (segons el referèndum de l’octubre) i el control efectiu del territori, amb milicians armats desplegats a les fronteres, però no són independents. Per què? Perquè l’Iraq, l’Iran, Turquia i els Estats Units no volen un estat kurd. I aquí s’acaba tot. Pots ser independent de facto, però sense reconeixement internacional no ets un veritable estat. Ara imagineu el cas català, on no hi ha ni el 50% de suport i, encara menys, el control efectiu del territori. Del tercer factor val més no parlar-ne.

Tot i això, la creença que només depenia del coratge dels polítics i de l’empenta de la gent va provocar una espiral del silenci interna, en què els que no ho veien clar preferien callar per no ser titllats de traïdors o botiflers. Aquest fenomen va provocar un sistema d’incentius dins del món independentista que també va penalitzar les veus (auto)crítiques, de manera que els tuits més abrandats eren els que tenien més retuits i més likes ; els articles més contundents, més lectures i comentaris elogiosos, etcètera, de manera que es contribuïa a crear una bombolla en què només hi havia una opció possible. En aquest context, atrevir-se a dissentir era convertir-se en una nota discordant i, en el pitjor dels casos, en un quintacolumnista que buscava minvar la moral de la tropa just abans de la batalla definitiva. En aquest context, quants articles o tuits s’han quedat al tinter (i m’ho pregunto jo mateix) per por o simplement mandra, per no buscar-te problemes?

El més greu, però, és que aquesta espiral del silenci també va impactar de manera nefasta en el procés de presa de decisions, de manera que els discrepants anaven abandonant progressivament el nucli dirigent del Procés fins que va quedar esporgat de tota dissidència. A l’últim moment, tothom en aquest nucli era conscient que la República no es podia fer efectiva, però ningú es va atrevir a dir-ho. Els fets, però, són inapel·lables: tothom, i Puigdemont el primer, va acatar el 155. Les conseqüències de tot plegat són a la vista. Ara són molts els que s’adonen de l’error i el volen esmenar, però de manera sorprenent l’espiral del silenci torna a funcionar en el debat sobre la investidura de Carles Puigdemont, en què els discrepants són acusats automàticament de ser favorables al 155 o de covards. És com si no s’hagués après res de la lliçó del 27 d’octubre. Fins que l’independentisme no sigui capaç d’articular un debat serè i transparent, amb més dosis de veritat i realisme, i en el qual tothom pugui parlar sense por de ser acusat de res, li serà impossible refer-se de la trencadissa actual. I en última instància s’ha de plantejar la possibilitat d’un supòsit teòric plausible: i és que es pot ser perfectament independentista, en el sentit de pensar que Espanya no té solució i que la idea seria tenir un estat propi per a Catalunya, i alhora pensar que aquesta independència és impossible a curt termini amb la correlació de forces actual i el context geopolític. I si no, pregunteu-ho als kurds.