Ens volen culpables, ja no som innocents

"La no-violència consisteix en decidir ser no-violent en un estat de violència"

Judith Butler

Per si de cas i en format previsor, utilitats dràstiques i solidaritats pràctiques, cal retornar sempre a l’hemeroteca. Especialment després d'unes setmanes en què l’espantall reiterat de la violència ficcionada ha retrunyit amb indissimulada vergonya i com a relat efectista i efectiu del Poder. I des de l’habitual ritual de la impunitat que recorda que primer cauen les declaracions i després venen, clímax mediàtic i estat d’opinió generat, les operacions. Res de nou sota un cel de plom, excepte recordar com se les gasten alguns dispositius de l’Estat, que d’ordir violències i aporrinar el personal en saben un niu. Res de nou quan ve d’antic.

Corria el 1998 i l’enemic oficial de moda, des del desallotjament del Cinema Princesa l’octubre del 1996, era el moviment okupa. (Parèntesi obligat contra desmemoriats: aquell violent desallotjament va ser tipificat el 2003, a misses dites i per l’Audiència Provincial de Barcelona, com a il·legal, il·legítim, antijurídic i "funcionament anormal dels serveis públics"; amén.) Arran d’aquella criminalització, el 1997 tots els mitjans escopien que havien desarticulat Acció Radical Catalana. Ningú n’havia sentit a parlar i era normal: mai va existir, excepte als titulars de premsa servits per Interior. Malgrat tot, deu ser el darrer grup armat català conegut, ordit per dos agents de paisà en un intent més que barroer. Ara bé, i que consti documentalment en acta, aquell grup efímer el van muntar i el van autodissoldre els seus mateixos creadors, és a dir, la Brigada d’Informació de la Policia Nacional.

Corria també el 1999 –Seattle, Praga i després vindria Gènova i la mort de Carlo Guliani– i al tombant català del segle va arribar l’altermundisme contrari a la globalització neoliberal. La violència com la millor excusa del Poder per arrambar amb tot va retornar puntual. Un març del 2002 es van produir 114 detencions a Barcelona, per la gràcia del PP, en un asfixiant desplegament policial i militar que té ben poc a veure amb el del passat 21-D. Era l'operació Añil i també va sorgir un fantasmagòric MAR (Movimiento Antiglobalización Revolucionario), una mena de 'fake news' ordides barroerament per un periodista de claveguera, un guàrdia civil i un funcionari de presons. Gairebé de seguida hi va haver l’intent de crear, policialment també, el desconegut EBAN (Escamot Barceloní d’Alliberament Nacional), que mai va arribar a judici perquè tota la causa es va arxivar. Això sí, tres joves independentistes de Gràcia van haver d’esperar 1.150 dies sota una farsa d’espasa de Dàmocles que els reclamava 10 anys per terrorisme. La llarga espera també és una vella forma de reprimir, quan el procés és un càstig en si mateix.

Van arribar les corredisses de l’indignat 2011 de les places i a Catalunya es va parlar de "cop d’estat", d’atonyinar fins i tot Gandhi o de "crear pànic o no els traurem d’aquí", que era l’ordre explícita de la Brimo dels Mossos per provar de desallotjar la plaça. Val la pena rememorar-ho també, perquè la temptació autoritària i repressiva no és patrimoni de ningú i, fa només set anys, Generalitat i Parlament van recórrer a un tribunal especial com l’Audiència Nacional, de la mà de l’extrema dreta judicial del moment (Manos Limpias, i recordin com van acabar) i amb un tipus penal excepcional que acusava de sedició vuit indignats i els condemnava a tres anys de presó que encara avui esperen solució. Per aprendre sempre dels altres i de nosaltres mateixos.

Vam córrer també el 2014. 33 detinguts, 12 dels quals empresonats, en successives operacions contra espais llibertaris, mentre Ignacio Cosidó anunciava que "el terrorismo anarquista se ha implantado en España" i els comunicats policials parlaven de la desarticulació del GAC (Grupos Anarquistas Coordinados). Com probablement molts no deuen saber –perquè l’acusació sempre s’eleva a portada i gran titular i l’absolució s’escola en un brevíssim en pàgines interiors–, aquelles causes s’han anat tancant –sobreseïments i arxius– i, en el darrer acte judicial conegut s'hi llegeix –tornem-hi que no ha estat res– "no se ha acreditado la existencia de tales grupos (GAC)".

Corria finalment aquest mes en curs d’aquest any que acaba i que ha acabat tornant el bucle. En l’escalfament previ del 21-D van aparèixer, amb els nous paràmetres en espiral de les xarxes digitals, unes sigles que ningú coneixia –els GAAR–, que mai van acabar d’aparèixer i de les quals després no s’ha sabut gaire més. No sabem d’on neixen encara ni si són reals o no. Però l’experiència acumulada, que és una escola, permet recórrer a la prudència i recordar el que sí que sabem: que, en el seu moment i sempre sota contextos de criminalització de la dissidència i la protesta, l’estol de sigles referit –ARC, EBAN, MAR o GAC– van néixer en un despatx policial de la 'kale borroka' d'estat.

Si la lluita contra els abusadors del Poder –que disposa d’uns quants encaputxats que mai donen la cara però mouen els fils des de l’ombra– acostuma a ser la lluita de la memòria contra l’oblit, caldrà tenir presents aquests antecedents. El debat espuri sobre les violències sempre s’acaba reduint a un binarisme insultant, defugint Brossa –"per als qui tenen el poder / la violència és legal; només la condemnen quan la utilitzen / els de baix"– i caient de quatre grapes en el relat fictici i trampós que necessita el poder. Des de la vessant més perversa, mesquina i hipòcrita: els que s’omplen la boca parlant de violència són precisament els que porten 16 mesos sotmetent a una violència institucional continuada –directa i subtil, planificada i descontrolada– la part més activa, mobilitzada i crítica d’aquesta societat.

Carlos Fernández Liria ha reflexionat de forma lúcida i ontològica sobre veritats i mentides: "És completament idealista pretendre que la mentida es pot combatre senzillament dient la veritat [...] quan la mentida forma un ‘massís ideològic’, quasi inexpugnable i reforçat diàriament per aparells ideològics privats i estatals dels més poderosos". Combatre les mentides d’un poder embriagat, doncs, com a prioritat urgent, perquè a aquestes altures dels horrors d’estat acumulats ens voldran sempre culpables. I ja no som uns innocents.