En vindran d’altres...
«Tan trivial és la paraula ‘redempció’,
la redempció pretesa,
com incomprensible
el mot ‘genuflexió’»
Laia Llobera, ‘Cicles’
Republicaníssim 14 d’abril on poder continuar rondinant pel retrovisor de la memòria, el mirall romput des d’on atendre el que no hem estat mai, copsar el que volem seguir sent encara i desobeir tot el que encara ens prohibeixen ser. Cada abril en catorze comença igual fa molts anys. Per respecte i esperança, en una trucada al vell telèfon analògic dels avis, aixafaterrosos zamorans que han viscut més en dictadura que en democràcia, que les han vist de tots colors en els marges derrotats de la història i que sempre malden -llavor que són- per si reguem la terra amb cura. Ells millor que ningú saben del cert què passarà just quan despengin l’auricular. Un dels nets -tan lluny i tan prop- tornarà a dir el que d’ells va aprendre: “Visca la República”. I, encara esperançats, respondran el que sempre han dit, en silenci clandestí, en resistència íntima o en digníssim fil de veu: “Que visqui”. Que visqui encara.
No hi ha mal que cent anys duri i aquest 14 d'abril fa vuitanta-sis anys que es va proclamar la Segona: la República no va caure del cel i -com les urnes que vindran- la va portar una majoria social decidida a aconseguir que el futur fos un lloc compartit més habitable, decent i vivible. Ara que el TC es cuirassa en requeriments demofòbics, que esmolen la Brigada Aranzadi per intentar ofegar la raó democràtica de la llibertat política catalana i que afinen la Brunete Judicial mentre l’exèrcit desllueix senyeres requetès al Matagalls, val la pena rememorar-ho. Ho explica lúcidament Suso del Toro a La lliçó catalana (Gregal, 2017): “Tot el que està passant a Catalunya és el més valent, democràtic i constructiu que li ha passat a l’estat espanyol en els últims quaranta anys”.
Així és això. També en perspectiva democratitzadora sud-europea. I per aquest motiu cada suspensió inquisitorial, cada diktat repressiu, cada requeriment neuròtic nascut de Torquemada, no es fonamenta en el fals parany doctrinal del compliment de la llei sinó en l’anacrònica glàndula hipertrofiada de l’España una y trina, del cap cot a fuets judicials i de l’obediència deguda. Nia en una concepció entotsolada, homogeneïtzadora, única i unívoca de la Pell de Brau, que ni permet ser nació en un pròleg preliminar d’un Estatutet ribotat ni admet més propietaris que els senyors de l’Íbex-35, que ja ni es molesten a rendir honors al vassall quan ve a prometre inversions descregudes. Esclar que, enmig del segle XXI, l’estrany no és voler votar lliurement i decidir democràticament: el més feudal és prohibir i perseguir les urnes. Més encara quan es fa en nom d’una indissoluble unitat uniformadora: ja és curiós que els autoanomenats no-nacionalistes només invoquin com a raó suprema el principi ultranacionalista de la sacrosanta unitat d’Espanya. Però a hores d’ara ja deuen saber que tot el que no es basi en el respecte s’estavellarà políticament contra un país que mai ha deixat de ser-ho i que està fart que no el deixin ser democràticament.
Les paraules de Suso de Toro, útils i fèrtils, ens desvetllen a més d’allò que provem de fer col·lectivament, en xarxa i en un equip divers -on rau la nostra fortalesa- tan plural com contradictori, tan coral com singular, tan transversal com complex. Però, sobretot, ens recorda quotidianament en quin context degradant i deteriorat -el d’una UE en fallida, un capitalisme suïcida i un món incert- provem de sortir-nos-en. Perquè segurament l’única contrarevolució en marxa avui és l’ofensiva autoritària, devastadora i neoliberal que recorre el planeta. Replegaments de la por, integrismes de falses fortificacions i una estranya retrotopia, quan en difícils temps de crisi l’extrema ambigüitat de la condició humana es dirimeix sempre, antagònicament, entre la brutalitat i la cooperació. Entre reiterar les salvatjades de sempre o reteixir la solidaritat. I així estem també, optant per la segona.
Ni redempció pretesa ni genuflexió incomprensible, com aferma la poeta, aquesta lluita compartida per un país diferent té més de dic de contenció que de revolució, és més un fre d’emergència democràtic per no bloquejar el futur que cap altra cosa i és l’intent constant i persistent per albirar una opció democràtica d’existència mínimament decent. La possibilitat gens disgregadora de construir un marc compartit i un refugi solidari a la intempèrie on càpiga tothom i no sobri ningú, enmig de les ventades tèrboles i sinistres que bufen per altres contrades. Apedaçant el possible, construint el necessari, protegint el que ens importa i desbrossant el camí davant els dilemes contemporanis -por o esperança, democràcia o mercat, sobirania o imposició- que ens interpel·len des l’ètica de la decència comuna.
La història pel que no ha estat anuncia sovint el que encara pot ser i, parafrasejant Montserrat Roig, la República que vindrà comença necessàriament a casa de cadascú -a la cuina i a l’habitació- i és des d’allà des d’on ja estem construint el país de l’olivera que mereixem. “Tot i així toca aguantar, després de nosaltres, en vindran d’altres”, escrivia Marina Ginestà, resistent de l’exili republicà, filla del cooperativisme català i veu de les que venen de baix. Ho novel·lava el 1976 i tenia tota la raó. La cadència d’una resistència constant, el testimoni rebel que passa de generació en generació i l’esperança mai vençuda. Altres vindran i per això som aquí -l’herència rebuda i el batec ininterromput-: pel més vells dels seus somnis, afusellats a la cuneta i soterrats a la fossa de l’oblit. Els seus somnis que perviuen en els nostres. I que només podrem reteixir -la forma més republicana de reconstruir-la en comú- amb tot el que implica el mot ensems: és a dir, junts i alhora. 2017. Visca la República. Que també vol dir visquem-la. Sense demanar permís i sense demanar perdó: lliures, finalment i també, contra la nostra pròpia història.