Tres de Santa Pau

Miquel Claveguera Serra, pagès, fou supervivent del camp de Dachau, alliberat a finals de maig de 1945. Va morir l’any 2012 als 100 anys a Montoriol (Rosselló)
i David Fernàndez
04/05/2020
5 min

"Auschwitz no és història.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Era premonició"

Antonio Orihuela

Passada aquesta matinada –i cap confinament ni cap pandèmia ho impedirà– es compliran 75 anys de l’alliberament del camp de Mauthausen, en aquesta estranya primavera on recordem l’alliberament de tots els camps nazis. Microhistòries de les macrobarbàries que tot ho expliquen, tres ciutadans lliures de Santa Pau (Garrotxa) van ser endinsats en aquell horror encara insondable on va perir la condició humana. Lluís Massó Subiràs, pagès de Can Batlle a la vall de Sa Cot, va morir al camp annex de Gusen el 6 de desembre de 1941; Jaume Pujolàs, fill del fuster i regidor de la CNT a Sant Celoni, va sobreviure a Mauthausen però, emmalaltit, va morir pocs anys després a Sant Celoni, i Miquel Claveguera Serra, també pagès, esdevingué també supervivent, però del camp de Dachau, alliberat a finals del maig impossible de 1945. Claveguera va deixar-nos l’any 1984 a Montoriol (Rosselló). Abans, molt abans, havia estat reconegut per la República Francesa com a heroi de la Resistència a les rengles del FFI en la lluita contra l’ocupació nazi. Aquí no. No cal ni dir-ho. Aquí mai. O tard. O tard i malament. Guerra, exili, deportació. Noms propis –un fuster, dos pagesos– amagats sota l’huracà de la història.

Lluís Massó Subiràs, pagès, va morir al camp annex de Gusen el 6 de desembre de 1941

Avui encara hi ha preguntes que perduren, tòpics insostenibles i inadmissibles que romanen –no, el nazisme no fou una cosa de quatre bojos, fou un règim amb ampli suport social– i qüestions no descodificades encara. Que l'hi diguin a l’estimat Xavier Antich, que porta 25 anys pensant i sospesant –i encara no n’ha tret l’entrellat– perquè, planificadament, no hi ha imatges de l’extermini, malgrat que fos un fotògraf del Poble-sec, en Francesc Boix, qui salvés algunes imatges i fos testimoni clau al Procés de Nuremberg. Que l'hi demanin al fiscal Bauer, mort en estranyes circumstàncies el 1954, i desconcertat del tot pel nivell de connexions que descobria. Que ens ho torni a explicar la Ulrike Meinhof, que qüestionà d’arrel la pretesa desnazificació integral alemanya –massa complicitats i massa impunitats acumulades.

Per això, recordar i demanar-se avui, ara i aquí, per què tres santapauencs van acabar a Gusen, Dachau o Mauthausen no és només furetejar un passat irresolt. És, sobretot, interrogar-se per l’avui i preguntar-se pel demà. Esbrinar de nou i mil cops quins són els camins que duen a l’infern per provar d’evitar-los. No ens ho han posat fàcil. Si va passar aleshores és que pot tornar a passar, categoritzava Primo Levi. I en la desmemòria selectiva de tantes vergonyes acumulades, caldrà recordar que no va ser fins a l’agost de l’any passat –2019– que els 4.427 republicans morts a Mauthausen van ser reconeguts oficialment com a morts per l’Estat. Amb 74 anys de retard, ho deia el mateix BOE que si avui ens organitza la vida, ahir planificava l’oblit. (Altres memòries. El darrer cop que vaig anar a Mauthausen –hi havíem de tornar aquest cap de setmana acompanyant la tasca incansable de l'Amical– fou el 2005; aleshores, Rodríguez Zapatero esdevenia el primer president que visitava els camps per honorar la deportació republicana; però no ho dic pas per això, ho dic perquè aquell maig de fa 15 anys vaig conèixer a Mauthausen algú, i des d’aleshores, fins avui i més enllà; es deia, es diu, Anna Gabriel Sabaté.)

El confinament sí que demorarà –però en cap cas no podrà impedir– el que estava previst aquest cap de setmana a Santa Pau, impulsat i aprovat per unanimitat a l’Ajuntament. Debats, trobades, xerrades a l’escola, un homenatge sencer i la cèntrica inauguració de placa i plaça als tres santapauencs. L’àrdua tasca de la memòria, de desfer la tèrbola madeixa de l’oblit, mai no és fàcil. Un diria que Montserrat Roig reviu en Cris Capó, regidora d’Educació, que espolsa la pols de l’oblit i reconstrueix cada bocí escampat amb l’historiador Albert Planas, que refà cada passa per saber d’on venim sabent que només la memòria rescabala els vençuts. Encara avui, trucades perdudes –tardanes però recuperades–, emmudeix escoltar com s’escola l’emoció de la neboda d’en Miquel, a l’altra banda del Pirineu si la vida no hagués estat així, quan se la informa que –per primer cop– el poble que va veure néixer el seu tiet li retrà un homenatge. Heroi allà, desconegut aquí. Massa preguntes.

Fitxa de Lluís Massó Subiràs al camp de Mauthausen
Fitxa de Miquel Claveguera Serra al camp de Dachau

Llavors garrotxines, una generació jove indaga, persevera i recupera i reescriu les paraules de la Roig, que ja s’ho demanava a les acaballes dels anys setanta quan ens llegava una adolorida reflexió a Els catalans als camps nazis: "Vaig pensar que els ex-deportats m’havien semblat, sobretot, uns homes que no acceptaven la hipocresia de les paraules, que havien arribat al fons del pou de la comèdia humana. Però no li vaig dir res a en Climent. Tot em semblava banal, al costat de la seva vida i, sobretot, de la visió que ell en tenia, de la vida. Li hauria pogut contestar, això sí, que tots els seus amics i companys havien mort per un món millor. Però ara, vista una Amèrica Llatina torturada, vistos els campaments palestins arrasats al Líban, vist com el ventre immund de la fera, per dir-ho en termes brechtians, encara respira, no goso pensar en aquest món millor que ells volien. Però no hi ha dubte que tots els qui moriren a la deportació nazi, i els que l’han sobreviscut amb dignitat, són homes i dones millors. Davant la barbàrie nazi, organitzada per degradar la condició humana, la lluita dels deportats per resistir i per mantenir-se fidels als seus ideals esdevé per a nosaltres, nascuts sota el franquisme, extraordinàriament fecunda i esperançadora". Per als nascuts sota la democràcia de l’amnèsia, també. Perquè les tres històries entrecreuades i recuperades dels tres santapauencs recorden que Mauthausen va engolir la majoria de republicans catalans i espanyols deportats, més de 9.328. En moriren 4.916, en desaparegueren 334. El desgavell, diria Ferran Planes. La internacional del dolor, reclamaria Amat Piniella. El cel de plom de la Neus Català.

Sí. Irrevocablement, aquest dimarts es compleixen 75 anys de l’alliberament de Mauthausen, aquell 5 de maig dies després del qual els supervivents dels comitès txec, espanyol, franco-belga, grec, alemany, italià, iugoslau, hongarès, austríac, polonès, rus, albanès, holandès, suís, luxemburguès i romanès escrivien: "Finalment, les portes d’un dels camps més terribles i més sagnants s’obren, les del camp de Mauthausen […] recordant la sang vessada per tots els pobles, i els milions d’éssers humans sacrificats, assassinats, immolats pel feixisme nazi, jurem no abandonar mai el camí que ens hem traçat. […] Ajuda’ns en la nostra tasca". És a dir, tres de Santa Pau –Lluís Massó, Jaume Pujolàs, Miquel Claveguera– que som tots. Amb l’imprescriptible epítom que avui cal ratificar per sempre, eixamplar arreu i mantenir com sigui: "Mai més, enlloc, contra ningú".

stats