Què n’hem de fer dels corruptes?

«Ens hem equivocat sovint, potser moltes vegades i en moltes coses. Però no ens hem equivocat de combat ni d’enemics»

Daniel Bensaïd

És tot un debat irresolt. I podria arrencar dient que Pujol m’ha espatllat el Nadal. Seria alhora real i metafòric. Real perquè la tarda del 25 de desembre érem a la seu d’una productora audiovisual per provar de resoldre un conflicte relatiu a l’expresident. Metafòric perquè hi he seguit pensant des d’aleshores sense poder treure'n l’entrellat definitiu. Houston, diria que tenim un problema. I m’explico.

A la tardor a uns quants se’ns va demanar si podíem prendre part en un recomanable documental sobre els Mossos d’Esquadra rere els dies obtusos, repressius i tensos d’octubre. Amb reserves raonables, vam demanar abans per l’enfocament i les veus. La llista equilibrada de participants que ens van comunicar –llarga, coral i plural– era correctíssima. A finals d'any, però, un mail sobtat ens informava que, a darrera hora, també hi prendria part l’expresident Jordi Pujol. No soc ningú per dir-li a altri com ha de fer la seva feina. L’endemà vaig escriure llargament als periodistes sol·licitant no que el traguessin a ell, sinó, simplement, que em traguessin a mi. Incendis, és l’únic que podia fer. Des d’un dilema, diguem-ho així ara que està de trista moda, prejudicial: si ho hagués sabut abans, mai hi hauria pres part. La inclusió a darrera hora de Pujol superava tots els límits del meu contradictòmetre fins a fer-lo esclatar. Copy-paste argumental d’aquell correu nadalenc: "3) L’expresident, evasor confés i actualment investigat per l’Audiència Nacional, es veu que parla només quan vol i del que ell vol. Em consta que se l’ha convidat uns quants cops a parlar de tot i especialment de la qüestió. Sempre s’hi ha negat. Això ja planteja un primer problema deontològic i fins i tot sociopolític, sobretot ateses les conseqüències funestes d’aquella confessió en el cràter no tancat de la corrupció. Ell dicta encara: impera la llei del silenci. Ja l'hi regalo. Però em sembla tenir la cara molt dura –li dic a ell– dir sempre que no i només dir que sí quan li interessa i és per quedar bé. Es deu creure encara el patriarca del país –i de la tele, ves a saber".

Tot i així, aquell vespre ètic i polític de Nadal, vam provar de solucionar-ho in extremis –i ho agraeixo– perquè el 27 havien de lliurar el documental. Dos acords: que podia raonar sobre el conflicte suscitat en públic –i aquí em teniu– i que als crèdits finals apareixeria una frase tipus "Alguns entrevistats han manifestat la seva disconformitat i malestar després de conèixer la participació de Jordi Pujol en aquest documental". D'acord. Recordaran, per acabar-ho d'adobar, que la vigília, nit de Nadal, vam conèixer que Hisenda acreditava i ratificava contra Pujol un altre delicte per frau fiscal de 885.651 euros evadits en un compte obert –res de deixes– l’any 2000. Ha quedat impune, per prescripció delictiva. Això, així, passava per Cap d’Any –conflicte obert, mediació urgent, resolució precària sobtada– quan, tornant de Reis i enfilant la pujadeta de gener, sant tornem-hi, tu. La mateixa pedra. Un desafortunat tuit del 30 minuts, amb una foto de Pujol incrustrada, que anunciava l’emissió aquest diumenge d’un documental –necessari, imprescindible, solidari– sobre les lluites pel 0,7% a la cooperació internacional que van néixer 30 anys enrere i on Pujol i la seva inacció surten entrevistats. La mateixa ensopegada, idèntic problema i reiterat dilema –i suposo que no es dirà res dels negocis de Júnior al Gabon amb la mafieta local de la nissaga dels Bongo: ni 0,7% ni 3%, el 18% de la intermediació. Bucle i déjà-vu, què hi farem, quan no és la primera vegada que passa. Quan Josep Lluís Núñez va traspassar es va emetre un documental hagiogràfic i acrític a TV3. Que no es digués res del senyor dels xamfrans, ho vaig trobar dolorosament i especulativament el·líptic. Que no es dediquessin ni cinc segons, ni un sol mot, a recordar que fou condemnat i empresonat pel major escàndol –el cas Hisenda– de frau fiscal català, directament un insult. (Empresonat, s’hauria de matisar: justícia de classe i tercers graus immediats, havia d’estar-s’hi 780 dies i se n'hi va estar només 60 –un 7% de la pena– al·legant entre d’altres motius l’edat, malgrat que el seu fill, de 30 anys menys, va gaudir d’idèntic privilegi; show must go on).

Al capdavall, però, reconec que no sé del cert com s’ha de resoldre tot plegat. Perquè ni crec en vetos ni en Lynch ni en la presó ni en focs purificadors i, en canvi, crec en el 30' i en el Sense ficció, que estan al pòdium predilecte particular de la televisió pública i els serveis informatius de qualitat. Per no creure, incrèdul de mi, no crec ni en el capitalisme –per sort– i sí que crec en la reinserció. No és pas el cas: un foli i mig pretesament expiatori i cinc anys de silenci acrediten tot el contrari. Des d’aquesta perspectiva, que la reaparició pujoliana sigui plana i per parlar de Mossos –o del 0,7%– em desespera i la sobrevisc com si ens fes una gran riota per recordar-nos encara la seva impunitat. Ho considero una forma gens encoberta de blanqueig rehabilitant, intent de resocialitzar-lo, relegitimar-lo o reintroduir-lo en el pessebre català i que sembla voler fer-nos oblidar que va ser desposseït de totes les prerrogatives –pensió, despatx, protocol– d’expresident. I totes són totes. Dono per reproduïts, per si de cas, els tants silencis esdevinguts omertà: la "deixa" andorrana, la família, el finançament il·legal del partit i el 3%, els draps bruts del sector negocis de Prenafeta, les amistats perilloses, el cas Casinos, el making-of del rescat de Banca Catalana, la condemna del secretari general de CDC –el seu fill–, el país-partit, el partit-empresa, les portes giratòries...

D'acord, sí, és obvi que és inevitable –del tot– parlar de Pujol quan es revisita la història passada recent i algunes realitats clau del país que encara romanen. No podem canviar la història. Però no és el mateix parlar del paper de Pujol d’ahir que fer parlar el Pujol d’avui per rememorar els fets. No és el mateix fer parlar la història que fer parlar el personatge. I m’explico. El rovell del conflicte és altre, ben lluny –o ben a prop– de la política, la historiografia o el periodisme. L’expresident, autoexcloent-se, no parla des de fa cinc anys, no diu per què no vol i calla tot el que sap –i en té el dret fonamental, esclar. Però aleshores no és acceptable que triï ell de què parla i de què no i donar-li de nou aquest poder. És tan pujolista la relació que s’estableix que espanta i esparvera: sembla que encara ens etzibi l'"Això no toca".

El dilema, doncs, és alhora ètic, polític i deontològic. Que en menys de 10 dies hi surti opinant de Déu i del Diable resulta social-ridícul, ho té tot de deix pujolista i esquerda un estès consens social –l’ostracisme, la condemna més severa–. Però opera també, i per contra i per aprendre, com una alerta directa i preventiva contra la temptació de fer-ho en el futur. Sí: potser concorre també la tirania de l’scoop que "trenca el silenci", com anuncia una de les promocions d’un dels documentals. Un desitjaria que si el trenca, que ho faci per parlar del 3% que va alimentar, no del 0,7% al qual sempre es va oposar. I que si no ho vol fer –que hi té tot el dret–, no se li regali almenys cap quota de pantalla blanquejadora. En tot cas, cal un desdoblament que escindeix –entre ciutadà per compromís i periodista per vocació– per provar de decidir què fer, rere el cràter –allà hi ha el forat negre– que ha deixat la corrupció. No dubto que qualsevol periodista voldria entrevistar-lo i que ningú renunciaria mai a una font viva i directa.

Hi ha, finalment, una consideració concloent i dolorosa, prèvia a tot això, que em porta de pet a una funesta conclusió. Hi ha un buit. Un silenci. Una el·lipsi. I un mirall. Em sumo a la requisitòria de la Mònica Planas, que el juliol passat, en el cinquè aniversari de la confessió, es demanava obertament on para el documental sobre Pujol –sobre els Pujol– a TV3. I si això sí que toca i fem tard –cinc anys, si fa no fa, de delay–, el que penso que no toca és que reaparegui –o se’l faci reaparèixer, heus aquí també el dubte de fons– com si aquí no hagués passat res, quan resulta que ha passat de tot.

O sigui, va, què n’hem de fer dels corruptes? Espòlier preventiu: d’entrada, pel cap baix i com a mínim, no fer-los la gara-gara i no fer veure que parlen mentre, en realitat, callen.

P.D.: No deixin de veure el documental. La lluita compartida pel 0,7% s'ho val i s’ho mereix. Pujol, no: sempre quedarà el botonet de mute, ja saben, per quan surti.