La farra criminal
Periodista i activista social"Quin equívoc continuar anomenant ‘idealisme’ a la decència elemental d'intentar no deixar-se corrompre –en el nostre abominable sistema de la mercaderia– pel poder i pel diner"
Jorge Riechmann
Cada dia una passa més cap a la barbàrie. Cada dia una passa més i en els dies dolents –que no són pocs– una bona gambada. Ho deia el poeta i ja ho deia Brecht: hi ha jutges absolutament incorruptibles a qui res ni ningú pot incitar a impartir justícia. I en curtes hores hem vist com se succeïen distintes resolucions judicials que ens recorden com és de llarga i antiga la impunitat, la doble vara de mesurar i la indecència indissimulada del poder. En un sol mateix dia dues manades quedaven lliures: la patriarcal-masclista i l’elitista-extractiva. La de la violació múltiple d'Iruña i la de l’atracament-espoli del cas Castor. Una tercera –la monàrquica borbònica– quedava acomodada en el privilegi d’un mòdul solitari de la presó de Brieva. I aquesta dispensa tampoc no és nova: al general de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo –condemnat a 80 anys de presó per l’assassinat en calç viva de Lasa i Zabala– li van atorgar igual tracte. De propina, no va complir ni 4 anys. Déjà-vu: tothom és igual davant la llei, però la llei –i els qui la maneguen– no és igual davant tothom.
La manada és al carrer –i les altres manades continuen al poder en la seva continuada farra criminal–. Prova del cotó fluix en la dialèctica de l'horror, la justícia no és deliberadament miop ni erràtica: pel que condemna –i pel que absol–, pel que persegueix –i pel que exalça–, per qui allibera –i per qui empresona– la coneixereu. Som en una societat travessada i tibada pel classisme, pel sexisme i pel racisme; per la desigualtat, el privilegi i l’abús. El somni emancipador –esdevingut malson– creia que democràcia, ètica i estat de dret en serien els fràgils i sisífics correctors, però aquests dies es demostra que no: que una cúpula judicial discrecional, arbitrària i autoritària és, fonamentalment, el seu reproductor més fervorós. També caldrà afegir-ho com a urgent antídot populista: no serà la presó i la temptació ultrapunitiva –almenys per als que no creiem en les presons ni en les voracitats inquisitorials– les que desterrin la violència masclista, bloquin la violència econòmica o frenin la violència verbal racista a la UE. La feina és una altra i fa temps que és ingent. I fa temps que fem tard. Ja li podem dir creixent pulsió feixistitzant o farem d’estruç i de Chamberlain molts anys més?
La justícia, sí, és com un punyal i mai fereix qui l’empunya, ni ofèn qui el clava, que diria Martín Fierro. L’acarona: perquè la qüestió del cas Castor no rau només en l’arxiu. Passa –no se n'oblidin– que fins al 2045 vostès li pagaran el rescat públic a Florentino Pérez en cada factura del gas. Se’n van de farra –criminal– i a sobre els hi pagarem la festa els propers 30 anys. I ho permetem. Aquest és l’escàndol. I no, no venen temps difícils: fa temps que van arribar però fem veure com si fossin bons o no tan dolents. I d’autoengany en autoengany –la pitjor mentida– retroalimentem els monstres. Mal mirat, venim d’un cicle llarg d’orgies de poder. Es fa difícil anunciar, preveure o anticipar com ens ho mirarem d’aquí uns anys, quan algú ens recordi que vam abonar el rescat bancari –60.000 milions pel cap baix– amb escasses i lloables resistències o que la brutalitat de la indiferència és el que sempre ha reflectit el mirall de vint-i-cinc anys ininterromputs de naufragis a la fossa comuna de la Mediterrània. "Per ara, tot va bé", deia el memorable protagonista de 'La Haine'. Fa moltes nits que va deixar de ser així, per molta bena i cel·lofana i virtuals ulleres Google que ens vulguem posar en cada il·lusió òptica que posem com a excusa. Com a barrera. O com a mur.
I com que és la guineu la qui encara vigila el galliner –i se la vota i se l’aplaudeix i se li riuen les gràcies– caldrà recordar que fa molts anys, des d’una cel·la nord-americana de la pròspera indústria carcerària que cotitza als parquets infames de la borsa amb sucosos dividends, algú, enmig del corredor de la mort, va escriure i cloure: "Hi ha qui diu que és una bogeria oposar-se al sistema, però el que realment és una autèntica bogeria és no fer-ho". Ara que ja sabem que el paradís no és viable a la terra –i, per contra, que l’infern, sí–, potser caldrà repensar –i enumerar– quantes són les manades que corren lliures pel carrer. I certificar –un cop més– que la pitjor manada potser és el mateix sistema. En mode 'hooligan', darrerament, i en múltiples fesomies d’una cultura del capitalisme a qui ningú pot guanyar ja en extremisme. Agustí d’Hipona 'reloaded': si dels governs traiem l’acció de la justícia només queda una colla de lladres i pirates.
Algú dirà que el pessimisme realista no és alternativa –malgrat que sigui sempre un esperó: saber on som per evitar d’anar a parar a un lloc encara pitjor–. El que mai ha estat alternativa, això segur, és l’optimisme irracional, fatu i gairebé fantasiós. Contra el màrqueting de la llei del silenci, contra la falsa normalitat que vol camuflar l’excepció real, continuem vivint en un país amb nou presos i preses polítics, amb vuit exiliats, amb peticions de presó de 30 anys en un sumaríssim mccarthista, amb 750 batlles investigats i amb desenes de persones monitoritzades, controlades i rastrejades. I mentre tot això s’escriu, arriba la gestualitat buròcrata i grisa del 1984 orwellià. Esborrar-ho tot i qualsevol rastre i qualsevol resistència, la primera decisió de l’alcalde aparent de Badalona –qui manega els fils, revifat pel PSC, és Albiol; tampoc ens enganyem– ha estat retirar la pancarta que reclama la llibertat dels presos i preses polítics. Com si així deixessin d’existir. Com si així deixéssim d’existir. Normalitat ciutadana. Circulin. Que la farra criminal del poder continua. La mateixa farra que també sap i per això ens vol fer oblidar –el primer dia d’octubre com a refugi permanent– que no hi ha ningú més que totes i tots nosaltres per aturar-la i anul·lar-la.
