Pancarta d'estat

―No conec aquesta llei ―va dir K.

―Doncs pitjor per a vostè ―va dir el vigilant.

―Només existeix als seus caps ―va dir K.

―Ja sentirà els seus efectes.

Franz Kafka, El procés (1925)

Per història inesborrable d’una pancarta, una del 1982. Que encara explica avui, cruament, tantes coses que van mutant però que mai no canvien. En aquella pancarta tan sols hi posava "Independència". I res més. Va ser a Barcelona, a tocar d’Urquinaona, 14 de març del 82, durant la manifestació contra la Loapa, veritable resultat funest del 23-F –cui prodest–, des d’on un rei feble va sortir enfortit, el cicle pretesament obert el 1978 es va tancar de cop –de cop d’estat– i se’ns va instaurar el cafè –i til·la– per a tothom. El que havia de ser sòl democràtic –la fi de la dictadura– va acabar sent sostre de vidre. Per culpa d’aquella pancarta –"Independència"– uns quants foren perseguits, detinguts i empresonats un mes sencer a la Model i la Trini. Uns quants estimats: les germanes Serra, la Mait Carrasco, la Teresa Lecha, en Carles Castellanos i en Ramón Pelegrí. Endevinen de què els volien acusar? Sí, de rebel·lió. Per una pancarta. Març de 1982.

Aleshores, el nom els sonarà de ben segur, l’extinta figura del cavaller del governador civil anava a càrrec d’un tal Jorge Fernández Díaz, obsedit neuròticament –fins avui mateix– amb la pancarta que mai no van trobar malgrat escorcollar-ho tot. El temps com a únic detector de mentides i tupinades, aquest divendres mateix l'han citat com a investigat a l’Audiència Nacional, sota fetor de clavegueram i per la gens hipotètica corrupció del deep state, la guerra bruta i la sinistra raó d’estat. Arsenal de deep state de doble ús, esclar: protegir els propis i destrossar els contraris.

No sé si quedarà algun ingenu a la sala que dubti de l’impuls ideològic, arbitrari i polititzat de determinats sumaris, tribunals i juntes electorals, un cop passades pel sedàs aclaridor del procés català i a la llum d’altres fets. Posem per cas, el 12 de març del 2000. Enmig de les eleccions generals, amb el suport de 1.400 col·lectius i 20.000 persones voluntàries, es va realitzar, malgrat la prohibició de la JEC i la repressió policial, la Consulta per a l’Abolició del Deute Extern. Hi van prendre part 1.087.792 persones –514.000 a Catalunya–. Cap dels promotors va viure cap procés judicial per delicte electoral. Només hi hagué una sentència deu anys després: contra agents policials per càrregues indiscriminades.

El 22 de maig del 2011, per infàmia de tots els constitucionalistes de fireta, el 15-M es va encarregar de derrotar les més altres instàncies judicials –TSJC, TS i TC– i totes les Juntes Electorals hagudes i per haver, de les provincials a les centrals. Amb reiterats avisos previs que acabaren en una insòlita ordre electoral de desallotjament de les acampades: mai es va obeir cap d’aquelles resolucions. Durant les eleccions municipals, les places van seguir plenes de gom a gom. I mai es va obrir una sola diligència judicial per delicte electoral –ni als acampats ni tampoc als polis, al ministre de torn ni al govern, que també van incomplir l’ordre.

I darrera per no avorrir. Gimnàstica autodeterminista, el 22 de maig del 2014 es va realitzar el multireferèndum coincidint amb la convocatòria d’eleccions europees. Totes dues iniciatives podien conviure –fins i tot la Junta Electoral de Barcelona, així ho va veure inicialment– però el PP, que qui no té feina el gat pentina, es va dedicar a denunciar-les totes, taula a taula, durant la jornada electoral. Recordaran la imatge dels Mossos comissant urnes a partir de mitja tarda. Per ordre explícita de la JEC. Abans d’executar-la havien votat 37.495 persones. Però no va haver-hi mai cap procés judicial contra els impulsors per delicte electoral. Només un judici per desobediència a Osona: tots els imputats van quedar absolts.

Consultes populars, protestes indignades o iniciatives ciutadanes que no van rebre cap reprovació penal, en una perspectiva garantista –és a dir, d’equilibri de drets– que s’ha anat esfumant del tot. En això van arribar les eleccions del 2019, en un país sotragat pels fets d’octubre, politraumat per la repressió i amb mig Govern a la presó i mig a l’exili. I rere un 155 i sota un context en què la demanda democràtica antirepressiva era –com és– transversal i aclaparadora, el fogot enfurismat de l'"A por ellos" va fixar-se en les pancartes, mentre el Síndic matisava que calia garantir la neutralitat en temps electorals. Neutralitat i excepció casen malament: als encaputxats ultres que de nit arrencaven pancartes de les dues institucions de plaça Sant Jaume mai els va passar res de res, ves quines coses.

Perquè la formalitat rigorista que ara addueixen, quasi calvinista, és essencialment fal·laç. L’Antoni Puigverd ho ha escrit fa una setmana, gairebé lapidàriament: "L’Estat va desfermar la seva immensa capacitat d’atemorir, reprimir i venjar-se. Sobre aquest cràter no es pot construir res de bo. Els alts tribunals espanyols (que ara estan constitucionalment en fals per falta de renovació) han demostrat un biaix polític espantós. Garantisme i escrúpols màxims quan es tracta de polítics de PP o PSOE. Fonamentalisme legalista contra els independentistes. Els defensors de la Constitució haurien de ser els primers a defensar igualtat de tracte. O escrúpols i prudència per a tothom. O integrisme jurídic per a tothom". Botó de mostra i botó d’estat: tots els agressors de l’assalt a la Blanquerna corren lliures, tot i condemnats, pels carrers de Madrid. Mentre Dani Gallardo continua empresonat.

Al capdavall, què és l’Estat? "Un organisme complex i en cert sentit tan perillós i per descomptat més poderós que els monstres que combat", va escriure fa molt de temps –Godzilla contra el 155– Pedro Vallín. En el cas hispànic, una caixa d’eines on només hi ha un martell; si obres la safata de sota, només sura un martell més gran. "Què collons és la UDEF?" –va dir Pujol–. "L’Estat", li va respondre, lacònic i segur, Zarzalejos. L’Estat és l’afinador de Fiscalia, Soraya trucant al TC i un discurs d’un tres d’octubre pronunciat pel fill d’un rei que ara ha hagut de tocar el dos amb protecció oficial. L’Estat –prou autoenganys– és Villarejo en cada pot de merda. L’Estat és Pérez de los Cobos, ascendit i guardonat, ordenant el codi vermell contra l’1-O i abans signant xecs de la Kitchen. L’Estat és Lesmes titllant d’insolència la protesta social i Llarena creient-se l'última ràtio salvapàtries. L’Estat és el general Pedro Garrido dient fa no res "Lo volveremos a hacer", però també els despatxos del CNI la matinada del 2 d’octubre de 2017, amb cares llargues com llarga fou la derrota. L’Estat és el fiscal Compe Pumpido dient "nos hemos pasado, pero ha colado" i fiscalia posant títol al pdf de la querella per rebel·lió: "más dura serà la caida". L’Estat és una carta de suport a l’emèrit i l’Estat són cartes argentines d’amor a Martin Villa. I dos bancs que es fusionen, també.

Al final, llei mordassa general, l'única pancarta que mai no ha estat retirada és la que diu todo por la patria a cada caserna –i si hi figura un tot absolut és perquè res no és prohibit–. Pancarta que es transmuta en el Sant A por ellos que presideix l’altar i la sala de cada tribunal sentenciador. I en l'epitafi del frontispici del TC: abandoneu tota esperança. Per pancartes, doncs, les d’estat. Cada cop més rígides i, per tant, més afeblides i més esquerdables. Per què quan a un estat només li queden fiscals, presons i condemnes, en realitat, què li queda de debò? Quin projecte? Doncs li queda una pancarta –feblesa, desproporció i alliçonament– per inhabilitar un president, el tercer en tres anys, en què es llegeix amb raó: llibertat presos i preses polítiques.

[Punt i a part de necessària doble lectura, caldria evitar també que a l’independentisme només li quedés, exactament, la mateixa pancarta.]