Mascarada

"...i per dir simplement allò que s’aprèn enmig de les plagues: que hi ha en els homes més coses dignes d’admiració que de menyspreu”

Albert Camus, La pesta

Entre el guaret i la pausa, la covid-19 està fent caure moltes màscares, si no totes, i d’una sola revolada. Ara bé, la culpa de la cara mai no la té el mirall. Corrent alterna: la màscara de poder que duia el món i les mascaretes solidàries que han acabat destapant-nos de fragilitats oblidades, febleses silenciades i vulnerabilitats compartides. Paraula recorrent i vigent d’Albert Camus a La pesta, revisitada com mai: "Les plagues, en efecte, són una cosa natural, però resulta difícil de creure en les plagues quan us cauen a sobre. Hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent sempre igualment desprevinguda".

Tot i que aquesta pandèmia té massa a veure amb la depredadora activitat humana, la zoonosi i l'hybris, l’extralimitació ecològica i l’agrobusiness industrial. En tot cas les màscares caigudes en cadena tenen múltiples fesomies. A Hongria no li cau la careta a Orbán, perquè mai l’havia duta per decretar l’excepció permanent –i caldria recordar als eurodiputats del PP que van evitar reprovar-lo fa res–. D’altres, en canvi, amaguen l’excepció que ja dissenyen; d’altres, es desfiguren sols; i d’altres, camuflats encara, se salven momentàniament –com la Casa del Rei i els comptes suïssos–. En temps de canalles, temps sobretot de memòria: quan el 2016 Martin Shkreli, pirata de la mort de Turing Pharmaceuticals, va pujar el preu del Daraprim un 5.000%, va dir amb criminal parsimònia en roda de premsa: "És legal i es diu capitalisme". Propina de Santa Hemeroteca ultra i patriotes de falsa bandera: "La sanitat universal i gratuïta és una xacra". Ignacio Garriga, portaveu de Vox a la comissió de sanitat, 4 de juliol del 2019. Fi de la cita. Quan el passat juliol, era el govern de Pedro Sánchez qui ordenava a la Generalitat retallar en despesa sanitària. Així era el món abans del virus. "L’estupidesa sempre existeix: ens n’adonaríem si no penséssim sempre en nosaltres mateixos".

Temps era temps hi havia un conseller de Salut del govern dels millors que va arribar a dir: "En salut, la barra lliure per a qui se la pugui pagar". Tot seguit, el pressupost català de Sanitat va caure retallat –es va gairebé desplomar– un 20%. Un rescat bancari pagat per hospitals. I no, no és el meu parer. Ho aclaria aleshores el conseller d’Economia del mateix govern: "El sector públic no ha provocat la crisi: la paga". I la ministra espanyola d’Economia, del PSOE i amb la retallada a la mà, doncs també: "La crisi la paga qui no l’ha provocada". I Juncker fa un any, amb llàgrimes de cocodril, demanant perdó a Grècia per "l’austeritat irreflexiva", els patiments infligits i les destrosses als sistema grec de salut. Recordar-ho avui, diada internacional de la lluita contra uns paradisos fiscals que a la UE suposen 825.000 M€ evaporats cada any, ho acaba aclarint gairebé tot. Xim-pum. “Una conversa àrida amb un mur”.

Ja ho deia Xavier Antich el 2014: "Perquè aquesta desigualtat, ara ja insostenible, és fruit d'una cobdícia insaciable i d'una corrupció omnipresent i sistèmica, la màscara econòmica i social d'un egoisme letal, voraç i carronyaire". Temps de capitalisme d’estraperlo, pleonasme emmascarat i amb singular historicitat: Stra (Strauss) i Perlo (Perlowitz) donen nom a la corrupció d’enèsim frau que en el bienni negre republicà va fer caure Lerroux quan –o tempora, o mores– es debatia si es prohibia o no el joc. En tot cas, al Codi Penal, aplicat sempre a discreta conveniència, es pot llegir furtivament: "Maquinació per alterar el preu de les coses". Un delicte que l’especulació comet gairebé cada dia amb saludable impunitat. Mascarada judicial, no s’ha vist cap comunicat suprem ni cap actuació d’ofici del Consell General del Poder Judicial al respecte. Algú va escriure fa res que no hi ha res més incompatible que estat de dret i capitalisme: el que l'un afirma, l’altre ho acaba negant. "Els nostres conciutadans no eren més culpables que d’altres: s’oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que tot era possible per a ells, cosa que suposava que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, projectaven viatges i tenien opinions. ¿Com haurien pogut pensar en la pesta que suprimeix el futur, els desplaçaments i les discussions?”

Despacientats del present, enemics del passat i privats de futur. Percepció confinada, és com si el passat quedés lluny i el futur gairebé ni es veiés. Atrapats en el present i en l’antinarcòtic de les dades traumàtiques insondables: 2.335 persones mortes, entre elles 511 avis i àvies morts en residències, 450.000 a l’atur i 571.363 afectades per ERTOs. O la distopia, que abans d’ahir era normalitat, de 30 milions de persones sense assegurança mèdica als EUA. I massa tels de silenci –zika, malària, Ebola i encara el xarampió, la malària o la meningitis als països empobrits–. Enmig del Titanic global, ja sense màscara ni mascaró malgrat els violinistes, hi ha els que ballen mascarades, aquella ball cortesà cofoi mentre la realitat s’enfonsava. Limitar els danys, disminuir l’impacte o evitar el xoc. O frenar a temps i virar el rumb, com apunta amb lucidesa Santiago Alba Rico: tot dependrà de si, superada la crisi, la considerarem un malson i retrocedirem covardament a la fantasia que anomenàvem normalitat o farem que l’ordre econòmic, polític i social encaixi amb la realitat traumàticament descoberta. Mentrestant, desprotegits, fora màscares: l’únic que sabem, sosté encara el doctor Rieux enmig de la intempèrie del carrer, és que hi ha malalts per curar. "Allà hi havia la certesa, en el treball de tots els dies".

Assemblea final contra l’excepció planificada, caldrà canviar les màscares per "las gafas del cerca". Contra la vista cansada i per veure els emmascarats –infermers, metges, netejadores, cuidadores, caixeres, camioners– que es tapen la cara per poder donar-la. Una pintada anònima: "No podem tornar a la normalitat, perquè la normalitat que teníem és justament el problema". Una hòstia sense reconsagrar de Gustavo Esteva: la clau és, d’una vegada, si estem disposats a fer-nos càrrec de la nostra pròpia merda. Un aforisme en pedregada de Riechmann: si permeteu que us destrueixin, tingueu almenys l’elegància de no queixar-vos. Judith Butler contra tot marc de guerra –"podríem començar a pensar i valorar fora dels termes que ens estableix el capitalisme"– ratificada per Rebeca Solnit: "Tot desastre sacseja l’ordre antic". I la Yayo Herrero desbrossant camí: "Sortir d’aquí requerirà canvis en la nostra forma d’organitzar l’economia, la política i la vida". I conclou altre cop la Marina Garcés: "Més que la fragilitat del sistema, el que se’ns mostra és la desigualtat i la violència social sobre la qual funciona la nostra normalitat".

Després de l’esprint, agafin aire, que vindrà la marató. I totes i tots ens haurem de treure la màscara de la indiferència, de la covardia i de l’autoengany. Memòria camusiana d’un futur anterior: “[el doctor Rieux] es va determinar a fer-ho per no ser d’aquells que callen, per testimoniar a favor dels empestats, per deixar almenys un record de la injustícia i de la violència que els havien estat fetes, i per dir simplement allò que s’aprèn enmig de les plagues: que hi ha en els homes més coses dignes d’admiració que de menyspreu”. I afegia, desvetllant-nos, el que sempre i encara hauran de fer “tots els homes [i dones] que, no podent ser sants i refusant-se a admetre les plagues, s’esforcen tanmateix per ser metges".