Llegendes negres

"Haz que pase, ¿qué? ¿Esto?"

Aitor Esteban

Al final, ja ho veuran, la més eficaç marca de la llegenda negra espanyolista serà la mateixa Espanya Global. Bé, i potser la tirania d’Erdogan, que acaba d’argumentar que esclar que pot esborrar i destituir d’una volada tants alcaldes i alcaldesses kurdes com li plagui sota el categòric argument que el Regne d’Espanya fa el mateix amb els catalans. Segons l’homòleg turc de la porra, ministre de l’Interior, "tot i que no va haver-hi cap acte violent, dotze representants catalans han estat processats per delictes de destrucció de l’ordre constitucional, violència i desobediència". Marca Espanya, Marca Turquia? La comparació no és meva, és del ministre turc. Consti en acta. Però fet i desfet, demanar 25 anys per un referèndum democràtic equiparant-lo a rebel·lió, investigar el 80% dels alcaldes, empresonar mig govern català o inventar-se violències no és culpa de l’independentisme ni d’una pancarta, sinó de la neurosi repressiva de qui ho persegueix. De la mateixa manera, un creu que el criteri propi de la justícia alemanya, dels tribunals belgues o de l’administració suïssa, quan es neguen a comprar un relat mentider i autoritari, és responsabilitat principal i mèrit exclusiu de l’estat que comanda la deriva repressiva. Distàncies i proximitats, fa dos anys assaltaven les seus de l'HDP, la digna esquerra kurdoturca, i, a la mateixa hora, la policia espanyola provava d’entrar, impunement i sense cap ordre judicial, a la seu d’un partit polític català.

A aquest ritme, ho veurem, temps al temps, la més eficient màquina autodestructiva serà la pròpia contraeficàcia de la propaganda d’estat i el seu 'modus operandi'. El Borrell d’Abengoa, elevat a cap de la diplomàcia europea, dient que només es van matar quatre indis o aixecant-se d’una entrevista irat quan li pregunten pel fet empíric d’un presidenta d’un Parlament empresonada vergonyosament per permetre un debat. 'Stop it'. Si fa només un mes que oficialment ens han intentat colar, endebades, el suposat paper clau espanyol en la II Guerra Mundial. Qui els va parir: capgirant-ho del tot i sense rastre ni de la División Azul, ni de les trobades a Hendaia entre Hitler i Franco ni del paper criminal de Serrano Suñer en la deportació republicana als camps nazis. (No s’ho perdin que ara és quan torna a sortir Inés Arrimadas amb la cantarella kafkiana aquella que a Companys "no el va afusellar l’Estat, sinó el règim franquista".)

La broma de la democràcia quan la democràcia és de broma i la memòria, un erm. I així ens va: la paradoxa regnant és que Espanya Global pot organitzar homenatges merescudíssims i inaugurar murals a La Nueve a París però, saben?, és incapaç de fer-ho a Madrid. Mentides enfora, veritats endins i defectes de fàbrica. Pur embolcall i la memòria on crema: per vendre la moto de la-democracia-que-nos-dimos-entre-todos (i no, uns lluitaven per ella i uns altres la reprimien) resulta que han reconegut oficialment els morts de Mauthausen al BOE... de l’agost de 2019. Que ho expliquin també en la propera expedició diplomàtica. 'Ven y cuéntalo': que el Regne d’Espanya disposa de mausoleu al dictador –segurament, l’únic desnonament al qual s’ha oposat la dreta en la seva vida–, que els torturadors de la dictadura tenen medalles democràtiques i que encara rutllen títols aristocràtics com el ducat de Primo Rivera o el ducat de Franco. El segon el va renovar el PP el 2018. El primer l’ha renovat aquesta mateixa setmana el PSOE. 'Somos la izquierda'. 'Haz que pase', Pedro.

Al capdavall, com sempre, l'estri més solvent serà la memòria, i l'argument més dràstic és el present. Si, com sostenen, som tan 'xulipirulis' i pràcticament l’enveja del món, no sé com podran explicar per què encara hi ha a les cunetes 114.000 persones desaparegudes; per què Ascensión Mendieta –que ens ha deixat aquesta setmana després de lluitar una vida sencera contra la llei del silenci– va haver de recórrer a l’empara de la justícia argentina perquè aquí només trobava injustícia i oblit; per què el Regne d’Espanya va ser cau i refugi de tants capitostos nazis; o per què, perdonin l’exabrupte, qui fa només 40 anys blasmava contra "la infame campanya internacional contra Espanya" era un tal Augusto Pinochet, de professió, genocida. I no, no comparo pas el que resulta incomparable. Però un anunci enmig del carrer m’hi ha fet pensar. Si passegen pels carrers de Barcelona veuran unes banderoles commemorant els 40 anys dels ajuntaments democràtics. En la forma, anuncien una exposició necessària; en el fons, inscriuen un recordatori implacable. I que fa pensar: que fa només 40 anys que tenim democràcia formal i només quatre dècades que la dictadura perpetrava els darrers afusellaments, com el de Txiki a Cerdanyola.

En fi, que de llegendes negres res. Realitats fosques, tantes com vulguin; fets colpidors, cada dia; i el silenci dels altres –és a dir, d’Espanya Global, 'fake' d’Estat– com a constant propagandística. Per contra, la reserva índia dels ‘fets’ –allò que tant s’estimava Sant Chesterton– és la que és. Desconec si algú ha elaborat un informe social alternatiu, validat per entitats de drets humans, per desmuntar cada mentida de la raó d’estat. La seva utilitat pràctica seria triple: cap enfora, evidentment; cap endins, per compartir indignacions amb tants amics de l’estat espanyol; i cap a la nostra societat, per seguir comprenent de què volem fugir costi el que costi, com d'aquell govern que va arribar acollint l’'Aquarius' i marxa amenaçant i perseguint l’'Open Arms'. 'Facta non verba', la llegenda espanyola s’acreix en el trencaclosques del segle XXI: que la corrupció sigui indústria pionera i escola internacional i ens costi 40.000 milions l’any; que l’Íbex-35 extregui ja, neocolonialment, el 24% dels seus beneficis de l’Amèrica Llatina; que el negoci militarista espanyol cotitzi mort en cada compravenda; que la frontera sud sigui un cementeri; o que, amb 13 milions de pobres, estiguem al pòdium del rescat del frau perpetu –bancs, autopistes, castors o nuclears–. 'Haz que pase'.

Espanya Global enceta ara la campanya en faula amb "La democracia se toca". Riure per no plorar. Si em permeten un consell, suggereixo que, sota aquest lema, facin un vídeo amb les imatges de la brutalitat policial del Primer d’Octubre. Per veure els tocaments democràtics de la cosa. Perquè fins i tot escollint lemes són mediocres o freudianament ambigus: tal com plou al món, seria millor "La democracia no se toca", que prou amenaçada està. I del que es tracta és que parin de grapejar-la, humiliar-la i pervertir-la. Recordar-ho avui, a les portes d’una sentència dura i negra que només mereix una resposta duríssima equivalent i proporcional, és alhora necessitat i autodefensa. Pura dialèctica. O fem que no passin o passaran. I ja no ens deixaran tocar-la.