'Limitless'

"El símptoma es diu canvi climàtic,

però la malaltia es diu capitalisme"

Jorge Riechmann

Reconec que quan dijous vaig llegir el titular –"El capitalisme pot donar resposta al canvi climàtic"– vaig fregar-me els ulls i vaig tenir tres reaccions consecutives diferents. La primera, instintiva: creure que m'havia equivocat –llegint-ho malament– o que algun follet de la redacció havia oblidat un no fonamental per a un titular inequívocament científic: "El capitalisme NO pot donar resposta al canvi climàtic". La segona reacció va ser la perplexitat i l'astorament, com si fos una broma pesada, tòxica i contaminant. La tercera, gairebé inhòspita, va ser provar de llegir les raons de l'altre per acabar donant-li la raó parcial a l'autor, Jordi Oliver: efectivament, el capitalisme ja dona una resposta permanent al canvi climàtic. Aguditzar-lo, empitjorar-lo i accelerar-lo.

Debat obert en aquestes pàgines, doncs –i benvingut sia davant tantes tones de silenci–. Antítesi hiperrealista sense fantasies: pretendre que el capitalisme, que n'és el màxim impulsor, solucionarà l'extralimitació ecològica i el desafiament permanent nihilista als límits de la biosfera i les lleis de l'entropia és vendre fum enmig del foc. I pretendre que qui va fer el malalt construeixi l'hospital –l'habitual negoci rodó circular del model vigent–. Argument factual irrevocable: és precisament aquest model econòmic qui més es nega –cimera rere cimera i lobi rere lobi– a aprovar mesures dràstiques per evitar el col·lapse en l'era de l'antropocè. A més, discrepo de la tesi central de l'autor: la introducció d'una necessària fiscalitat verda seria la solució a l'abast. Caldran moltes més coses i caldrà anar molt més enllà, ara que ja sabem que ja fem tard. En molts casos el que cal no és una fiscalitat dissuasòria –que si no és global només generarà dúmping ecològic fiscal–, sinó moratòries, prohibicions, prevencions, Codi Penal i tipificació de delictes ambientals.

Desmentir la part més feble i incauta de la seva tesi és més senzill: qui posa impostos i qui legisla fiscalitats mai és el capitalisme. En tot cas, són les societats, per protegir-se, que els fixen a través de les seves institucions per posar-li morrió al capital. El diner busca escapolir-se, evadir-se o eludir-se –prou autoenganys: l'FMI reconeix que el 40% de la inversió global busca el frau–. Si la pregunta fos si el capitalisme hi podria donar resposta o no, no passaria de mera hipòtesi teòrica. La realitat pràctica disponible, dia rere dia, escup que no vol. Fonamentalment perquè en la seva natura intrínseca no hi ha cap altra voluntat que una lògica autodestructiva, voraç i carronyaire d'acumulació i dominació. A Silicon Valley, factoria capitalista per excel·lència, ja programen fa anys la promoció de la indústria del búnquer, perquè donen per feta la distopia del col·lapse i l'ecofeixisme, en la guerra Mad Max per uns recursos finits sota la gestió autoritària de l'escassetat.

Alternatives? Moltes, si encara hi som a temps. Però fins i tot les que coneixem –renovables d'alta tecnologia que en el millor dels casos només cobririen el 40% de la demanda energètica– no arribarien a tot ni arribarien a temps. Com sostenen l'ecologisme social i bona part de l'anomenada comunitat científica, el que cal és una contracció energètica d'emergència i una urgent reconversió social i ecològica. Més enllà dels miratges, quan tot és màrqueting i quan passa el que passa: que Endesa –qui més contamina– compra i copa totes les portades dels mitjans de comunicació enmig de la COP25 a Madrid. Que s’empesquen la sinestèsia –ja ho saben, merda suculenta o bomba humanitària o racisme solidari– del capitalisme verd. O que s’inventen l'oxímoron de l’església del creixement sostenible. O un ministeri, el nom no fa la cosa, de Transició Ecològica. O fins i tot la presumpta bona nova del Green New Deal –serviria si ens hi posem realment?–. No fa gaire, Pablo Iglesias li deia a Jordi Évole: "Tu y yo nos podemos poner de acuerdo en que el capitalismo nos conduce al desastre ecológico, però ahora lo importante es dar de comer a la gente". Malgrat que el que mata de gana i el que destrueix l’ecosistema sigui un mateix capitalisme, avui –alhora– tan invencible com inviable. Més: l'agost passat, mentre alguns anàvem a protestar a Hendaia, el conseller Damià Calvet publicava en aquestes pàgines "Per una agenda climàtica i social del G-7" i allà hi deia que "la nostra ànsia, doncs, no és protestar". Més li hauria valgut: cap dels seus desitjos –i cap és cap– es va complir. I més, encara: Josep Borrell, la veu exterior de la UE, fotent-se dels joves que es mobilitzen pel clima i demanant-se si estaven disposats a pagar el preu de la transició socioecològica. La mateixa afirmació en conté tres més: que ell no; que ell, a més, vol cobrar per impedir-ho, i que si no en paguem el preu, en pagarem la factura.

Més. Limitless era el lema del Mobile World Congress. Tastant els límits que no volen assumir, sí que coneixem fa temps la il·limitació de la indústria del mòbil: sang del coltan i nens soldats i violència sexual al Congo, suïcidis a les factories de Shenzen, el negoci del big data, el fetitxisme del darrer gadget, l’estrès del call center i la indústria del control social. Mentre alguns –més utòpics que el sotasignant– sostenen que el capitalisme ens solucionarà l’emergència climàtica, resulta que ara i aquí es vol ampliar el port de Barcelona amb una nova terminal per a nous ferris, que la contaminació de l’aire a Barcelona és la que és i que el president d’Aena –singular evidència de les portes giratòries– burxa tothom per a l’ampliació de l’aeroport del Prat. En què quedem, doncs? Que vivim –no volem creure el que ja sabem– en una societat estructuralment negacionista. Una societat que nega –mentre la signa– l'emergència, que obvia els límits de la biosfera i que bandeja l'evidència que, en els darrers cinc minuts de partit, no hi haurà cap vareta màgica que ho arregli.

Si llegeixen –altament recomanable– el darrer llibre de Jorge Riechmann (Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros, 2019, MRA) viuran el temps de tantes contradiccions irresolubles. Riechmann arrenca amb T.S. Eliot: els humans suportem poca realitat i la veritat no cotitza enlloc. Al moll de l’os: el que és ecològicament i socialment necessari és, ara per ara, políticament i culturalment inviable i immaterializable. El que caldria per sortir-nos-en no té potencial de majories i el que té potencial de majories no serveix per sortir-nos-en. Cruel cul-de-sac i perversa paradoxa. O com diria el pagès Pierre Rabhi: "El nostre gran repte és prendre consciència de la nostra inconsciència".

Ho sento, però no. No serà el mercat capitalista extractivista, depredador i fossilista qui aturi el canvi climàtic enlloc. Aviat farà 50 anys que el matrimoni Meadows va escriure Els límits del creixement a petició del Club de Roma. Aleshores Passolini es demanava per què desapareixien les lluernes. Avui ens demanem per què desapareixen les abelles. El capitalisme no només no va fer cas d’aquelles recomanacions sinó que va fer tot el contrari. Ho continua fent. I així ens va. Les conseqüències de no fer res –i de fer tot el contrari– van derivar, deriven i derivaran directament en col·lapse social, econòmic, ecològic i democràtic. I sí. El capitalisme s'ho vol quedar tot i deixar-nos sense res. A canvi, ens regalarà un smartphone. Per enregistrar el col·lapse.