06/07/2018

Eva, Blanca, Dolors

Periodista i activista social"No és la història del poder,

Inscriu-te a la newsletter Guerres mutantsLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

sinó la història d’unes resistències"

Cargando
No hay anuncios

Eva Serra i Puig

La vida d’un no cap en la vida d’un sinó en la vida de molts. I sovint hi ha itineraris vitals íntims que sintetitzen –com una biblioteca sencera– el perquè de tot plegat, d’on venim, on som i on volem anar i el trencaclosques de l’actual situació. Diuen els que saben que el temps és el jutge més sever i que opera com a polígraf de la història que ens van ensenyar en frau de memòria. Aquella història del poder feta sempre amb l’oblit decretat pels de dalt contra les resistències dels de baix. Paraula i experiència d’Eva Serra, que malauradament ens deixava dimarts passat: "Cada segle de la nostra història té una infinitat d’episodis de rebel·lió i desobediència; els reconeixem sobretot quan el ritme sociopolític s’accelera, però l’existència de desobediències silencioses, anònimes i discretes i en complicitat hi és constantment, com a estratègia de les classes subalternes i també com a estratègia d’alliberament nacional". Ho escrivia el 2014 però ho havia viscut –silenciosa, anònima, discreta– tota la seva vida, quatre cops detinguda i tres torturada.

Cargando
No hay anuncios

Sospeso amb inacabable agraïment que aquest dijous, enmig del comiat a les Corts a la rigorosa historiadora i l’activista incansable, aquelles constants històriques resistents i resilients van planar lliures per tot arreu. Perquè l’assemblea familiar –i l’assemblea feminista– dels Serra Puig és un immillorable mirall on reconèixer l’ahir, l’avui i el demà. I on reconèixer-nos encara. Dijous, va ser la Blanca Serra qui va treure el millor d’elles mateixes, amb la lucidesa que les caracteritza, per fer-nos esbossar un tímid somriure entre records i paradoxes. Fills de vençuts i perdedors, es van llicenciar en la lluita clandestina, van resistir a la tirania de la dictadura i no es van deixar convèncer per la precària cel·lofana que embolcallava falsàriament la presumpta democràcia. Picapedreres fa 50 anys d’un independentisme d’esquerres minúscul –"abans érem molt pocs i mal avinguts i ara som milions... també mal avinguts", va dir ella amb precisa sornegueria– recorden avui que de presó, repressió i exili n’hi ha hagut sempre i molt abans. Cada cop que ens hem entossudit amb la llibertat.

Cargando
No hay anuncios

Eren altres temps i en el turbulent i tèrbol trànsit d’una dictadura certa a una democràcia dubtosa, l’independentisme d’esquerres hi deixava la pell, mentre el sarró de les esperances contra el franquisme s’esvaïa omplint-se de frustracions i desencisos. Pocs s’hi van resistir. Poques com l’Eva. Per això, avui val la pena recordar que el 1982 sis persones acabarien empresonades pel simple fet de dur una pancarta on es llegia "Independència" en la manifestació contra la Loapa. Dues d’elles eren les germanes Serra. El germà, aleshores, ja vivia amb la Dolors a l’exili de la Catalunya Nord que va arrecerar les urnes aquesta tardor. Recordar-lo per fixar la repressió com a constant històrica. I per recordar que el governador civil que ho va atiar es diu encara Jorge Fernández Díaz, exministre de la porra i el clavegueram. Un any abans que passessin per la presó de dones de la Trinitat, la Blanca i l’Eva Serra eren detingudes –amb 20 companys més–, maltractades i torturades a la Puerta del Sol, antiga seu de la DGS franquista reconvertida sense cap reconversió, i per art de la màgia de l’amnèsia, en policia democràtica. Ho dic per si algú vol descodificar, sense fum ni soroll, per què Billy el Niño atresora quatre condecoracions ministerials i continua ben protegit per l’Estat. Sumar i seguir en un insult humiliant als qui han patit la violència institucional, Grande-Marlaska va dir abans-d’ahir en seu parlamentària que "no hi ha més veritat que la veritat judicial". I per això la mentida oficial escup que les tortures sofertes per l’Eva –i per tantes i tants; de Carles Castellanos el 1988 als detinguts el 1992– no existeixen enlloc.

La desmemòria, que tant va contribuir a combatre l’Eva com a historiadora, tot ho reïfica i tot s’ho reinventa: fregeix el passat, endolceix el present i ensucra el futur. El colesterol de l’oblit i la llei de ferro del silenci fan la resta. I va com va. Per això Pablo Casado es pot permetre arrencar una campanya primària –en tots els sentits– amb arguments primitius, persecutoris i negacionistes. Sense despentinar-se, obre la boca i diu que "ningú vol marxar d’Espanya i qui ho vulgui que faci com Puigdemont i se’n vagi a Brussel·les". Per dir-ho va triar les portes de la comissaria de la Via Laietana. No li concedeixo cap benefici del dubte, sinó el certificat d’ignorància sense màsters, per rememorar que aquella comissaria concentra el pitjor del museu dels horrors i de la impunitat com a doctrina d’estat contra els que van resistir la dictadura, la transició i els forats negres de la democràcia. Sí que sap, però, que, 40 anys després, ha esdevingut un símbol de la violència de l’1-O. Així de roí i miserable.

Cargando
No hay anuncios

Feliç el poble que no necessita herois, deia un mural cors; agraïdes les societats que han tingut dones com l’Eva, precursores de tot el que podem fer encara, anticipadores del que queda per fer i experiència vital que cap lluita és un camí de roses. Ens deixa abans d’hora –amb enyor sobtat i amb mal de dir adeu–, tot just la mateixa setmana que s’ha consumat el traspàs del ducat de Franco a l’hereva del dictador. Els somnis, els bons i els dolents, solen abolir el temps i mai no hi ha història oficial sense contrahistòria social. Com ningú, l’assemblea Serra Puig dignifiquen i signifiquen la història que paga la pensa. Perquè un repensa l’Eva i en Cala, que ens han deixat però que mai no han marxat; pensa en la Blanca i la Dolors, que continuen aquí enmig de tots nosaltres a banda i banda d’una frontera artificial, entre Barcelona i Perpinyà; pensa en l’ètica de la resistència que han conreat i que encara ens fa ser aquí i ser molts més que mai –i els que falten– i constata la fertilitat de l’ètica de la resistència i els fruits de tota constància perseverant. Sempre hi ha els 'altres' noms. Els que val la pena no oblidar. Sobretot perquè, recordant-los, tot revifa i els que sempre guanyen, hi surten perdent. I també, disculpin l’estirabot, perquè no cal pensar gaire per triar entre un futur Eva Serra o un retrocés Pablo Casado. Tots els dilemes polítics fossin igual de senzills. Gràcies, mestra.